Miralls I

Quan li va arribar el “parte” va respirar alleugerit, tenia por que l’enviessin altre cop a Lleida, hi havia partit i no se’l podia perdre ara que per fi podia veure el canal plus. Mentre conduïa cap a Argentona mil coses passaven pel seu cap,  la ràdio parlava de les xifres de l’atur, la crisi, les retallades... què li havien d’explicar a ell, podia fer una conferència sobre els efectes de la crisi, ja era dia 15 i encara no havia cobrat la nòmina, la hipoteca sí que li havien cobrat... fins quan podria aguantar?   En fi, millor no encaparrar-s’hi, no estava farcit el facebook de missatges optimistes? Aquells filòsofs de pa sucat amb oli que amb una ingenuïtat fabulosa donaven la recepta de la felicitat a cada cantonada eren una altra cara de la crisi... en fi, era qüestió d’encarar   cada dia de la millor manera possible i no encaparrar-s’hi gaire...

El "parte" deia que s’havia de buidar la casa, aquesta vegada no havia de fer cap manteniment, específic.

Només apropar-s’hi  li va fer l’efecte d’un animaló trist i espantat. L’abandó del jardí, els finestrons desencaixats, els vidres trencats, la brutícia de les parets... tot era depriment en aquell edifici de tres pisos. L’efecte encara era més fort en comparar-lo amb la imponent casa veïna amb una magnífica piscina i un jardí de gespa ben cuidada.

A dins tot era un gran desori: munts i munts d’objectes diversos que calia treure d’allà. La roba, els llibres, les fotografies, estris diversos estaven tirats a terra de qualsevol manera. El Josep va tenir la impressió d’estar llençant la vida sencera d’una família a les escombraries. Era una sensació estranya, qui vivia en aquella casa? Per què se n’havia anat? per què ho havia deixat tot? Potser era un desnonament?  Però per què no s’havien endut res?

—Pots agafar el que vulguis —li va dir un company— s’ha de buidar tota la casa. Ara és del banc i la volen vendre aviat.

Si hagués tingut prou temps,  segurament hauria pogut remenar i triar millor, però hi havia pressa. Va agafar coses antigues: llibres, mapes d’aviador, un antic equip de submarinisme... es veu que qui havia viscut en aquella casa li agradaven els esports d’aventura, també va agafar fotos i quadrets, unes capses de cola-cao, i una llibreta escrita a mà que tenia tota la pinta de ser un diari.  

En arribar a casa va deixar aquells tresors en un racó i es va posar a veure el partit del Barça.

L’endemà hi va haver de tornar, en un dia no n’havien tingut  prou per buidar la casa. Com més hi anava i més regirava les andròmines que quedaven més curiositat sentia.

Hi havia un gran mirall en molt bon estat, segurament estava damunt d’un bufet al menjador. Va pensar que quedaria bé en el menjador de casa seva i se’l va endur tot i que pesava molt.

Un cop a casa va remenar en la muntanyeta de coses que hi havia deixat el dia anterior. Tot estava en bon estat, ben cuidat. Va fullejar el diari, a la primera pàgina hi havia una advertència: "en aquesta llibreta  hi ha expressats molts dels meus sentiments. Hi ha gran part de mi mateix. Respecteu la meva identitat i abans d'obrir-la consulteu-me. Gràcies. Lluís"  el Josep va sentir-se incòmode quan va començar a llegir sense haver-li demanat permís, la primera entrada era del 15 de març del 91 ... vint-i-dos anys després segurament al Lluís no li importaria gaire que un desconegut xafardeges en els seus escrits Mirant les fotografies intentava descobrir qui dels qui era el Lluís, seria ell també el que feia submarinisme? Va encendre un cigarret, mentre continuava fullejant la llibreta.