Marta coratge V

Per fi, després de molts dies d’estar en aquella habitació, sense poder-me moure em vam poder operar.

La Rosa, quan l’havien operat de l’apèndix feia dos anys, m’havia dit que un quiròfan era com una cuina vella: amb rajoles blanques per tot arreu i llums fluorescents. Llavors ens havíem fet un fart de riure... Ara era jo la que estava al quiròfan. Bé, en un passadís del quiròfan. Estava sola ajaguda a la llitera, tenia molta por, mai no hi havia entrat . M’havien posat una gorra verda al cap i m’havien donat una pastilla rosa. Tenia raó, s’assemblava a la cuina de casa la iaia. Vaig pensar que si allò era una cuina jo seria el gall d’indi que havien de farcir? Li diria això a la Rosa quan tot hagués passat i riuríem molt. Tenia fred, això també m’ho havia dit: que feia molt fred al quiròfan... Des de la llitera només veia gent amb bates verdes i gorres verdes que anaven d’un cantó a l’altre, ningú no em deia res. Per un moment vaig tenir por que s’haguessin oblidat de mi. Estava tremolant. No sé quanta estona vaig estar en aquell passadís, aparcada, per fi va venir una noia i em va somriure:

—Una punxadeta i ja estarà...

Després de l’operació la situació havia millorat una mica, ara ja no estava amb les cames penjades. Poder tenir les cames abaixades era un descans però tampoc no canviava molt la situació, perquè igualment havia d’estar estirada i immòbil. Fins que no passessin uns quants dies més, no em podia moure, era per culpa de la pelvis...  L’operació havia anat bé però potser me n’havien de fer una altra...

Vaig tornar a demanar que em deixessin trucar la Rosa, però em van dir que no podia ser...

Necessitava comunicar-me amb ella. S’acostava el seu aniversari. Havíem fet tants plans per aquell dia! Havia de posar-me en contacte amb ella com fos. Vaig demanar a la mama que em portés una postal d’aniversari i un bolígraf. Després d’insistir molt ho va fer: era bastant bonica hi havia una foto d’unes roses vermelles. Recolzant-la en una carpeta  i amb molta paciència, li vaig escriure una petita nota:

“Per molts anys, Rosa! No hem pogut fer la festa que et mereixes, la farem l’any que ve. Penso molt en tu, et vull explicar moltes coses. Posa’t bona aviat.

Un petó molt fort, la teva amiga de l’ànima

                                                                                                           +++

Marta”

 Costava molt escriure així, la lletra em va sortir molt moguda, però ja se’n faria càrrec.

Feia 18 anys! n’havien parlat tant. Ja que no podia estar amb ella, li havia de fer arribar un regal i un missatge.

—Mama, has d’anar-la a veure i portar-li un ram de flors de part meva i aquesta postal.

—No pot ser, nena, no hi sé anar jo a l’hospital. No sé si me la deixarien veure...-- la mama no anava mai enlloc sense el papa.

—Doncs ja li diré al papa, ell li portarà el ram i la meva postal.

—Però nena, no siguis tan tossuda...

—Ai ,mama, no ho entens? La Rosa fa divuit anys, li he de fer arribar la meva felicitació. Ja han passat un munt de dies. He de comunicar-me amb ella

—No ho sé, nena, a veure que diu ton pare...

Quan va venir el papa li vaig demanar.

—Tinc molta feina, Marta, no puc anar a Barcelona i perdre tot un matí

—Però no ho veieu que és molt important? És la meva millor amiga, fa un mes que estic en aquest hospital de merda i encara no he pogut parlar amb ella, ni dir-li res. Fa divuit anys. Havíem de fer una festa genial... com a mínim he de fer-li arribar un regal. Que sàpiga que me’n recordo d’ella, que l’estimo...

—Ja veurem, ja veurem —va dir el papa molt seriós, estava molt incòmode.

L’endemà a la tarda va venir el papa més d’hora que de costum. Estava molt seriós i de seguida em vaig adonar que volia dir-me alguna cosa important. La mama es va aixecar de la cadira i el va agafar del braç com donant-li suport.

—Has de ser valenta, nena, t’hem de dir una cosa – va dir el papa, li tremolava la veu i li suaven les mans.

—Què passa? M’han de fer una altra operació, oi? No et preocupis ja ho va dir el metge...

—No, no és això... Nena, no sé com dir-t’ho. Fins ara no ens ho deixaven dir, els metges... ells saben el que et convé, saps? Però, ara ja estàs millor, no pares de preguntar i t’ho hem de dir...

Em vaig començar a espantar, el papa no divagava mai tant.

—Talla el rotllo, què m’heu de dir?, dispara, va.

—Doncs, que, que... la Rosa es va morir el mateix dia de l’accident. Ella i el Ricard, no hi va haver res a fer...

Vaig quedar ko.

—Estava molt malament, quan va arribar a l’hospital encara era viva, però no van poder fer res per salvar-la... No sabíem com dir-t’ho, els metges ens deien que millor que no ho sabessis...

—M’heu estat enganyant! Us odio!

Vaig començar a plorar sense control, amb la boca oberta com un bebè. Em feia mal tot. La pena m’ofegava, em faltava aire...

—Fora! Sortiu tots vull estar sola!

Els papes no van dir res i van sortir de l’habitació en silenci.

Malparits! M’havien estat enganyant tot aquell temps! M’havien traït! Merda! Els odiava, odiava tot el món!

Al cap d’una bona estona va venir el  metge. Estava furiosa i li vaig dir:

—Tu vas matar la meva amiga.

—Per què dius això?

—Perquè era viva quan va arribar a l’hospital i no vas fer res per salvar-la- li vaig dir i començar a pegar amb tota la meva força, ell es va apartar.

—Mira, Marta, no s’hi va poder fer res. Estava molt mal ferida. I et dic una cosa: si l’haguéssim pogut salvar hauria quedat paraplègica per tota la vida...

Em vaig tapar la cara amb el llençol, no el volia escoltar. Al cap d’una estona vaig sentir que es tancava la porta.

Em feia mal el coll, els ulls, sentia que no podia respirar i així i tot no m’ho acabava de creure, no podia ser cert, la Rosa era viva recuperant-se en un altre hospital, o millor encara, això era un malson, em despertaria de cop i tot seria com abans,

Finalment, va venir la infermera i em va fer prendre una pastilla. Deuria ser un tranquil·litzant ja que al cap d’una estona em vaig adormir.