Marta coratge X

La Júlia aixeca els ulls del quadern. quan li va passar tot això la mama era tres anys més petita que jo ara... mai m'hauria pensat que l'accident fos així... si m'arriba a passar a mi, m'hauria ensorrat... hauria estat la mama la que em donaria forces per tirar endavant... i no podia parlar amb ningú, ara tampoc pot parlar... potser ens hem passat amb ella, però és que és tan pesada, és clar que si jo hagués tingut un accident no voldria ni parlar de cotxes,  ni de motos... Necessita saber-ne més Continua llegint:


"Finalment va arribar el dia d’anar a casa. Els metges em van deixar sortir abans d’hora de l’hospital perquè estaven preocupats pel meu pes: m’havia aprimat 12 quilos. Per això encara que m’hauria convingut estar unes setmanes més a l’hospital van pensar que era millor enviar-me a casa.

Un dissabte al migdia abans de dinar, vaig sortir de l’hospital. Els caminadors i unes crosses eren part de l’equipatge. Va ser un moment especial. És curiós: no vaig sentir ni alegria ni tristesa.
Quan vaig sortir de l’habitació ( amb cadira de rodes, clar ) estaven les infermeres en el passadís i m’ aplaudien i em feien petons. Jo em sentia molt estranya, no vaig ser capaç ni de somriure, no sentia cap mena d’emoció, només indiferència davant de totes aquelles bestieses. Els meus pares anaven amb mi ( ells estaven molt emocionats. Al papa li brillaven els ulls i això que ell és de l’època de “los hombres no lloran” ), vam anar fins l’ascensor, el passadís era molt llarg, ple de portes i fosc, el terra semblava un mirall.

Vaig pujar al cotxe i no vaig articular paraula. Sentia un tremolor intern. El sol em molestava. Mirava per la finestreta i era com si estigués descobrint la vida, era com si tot aquell paisatge no fos real, com si mai no hagués estat fora d’aquella habitació. La meva vida de sempre s’havia acabat el dia de l’accident. Ara era una desconeguda per a mi mateixa, havia d’aprendre a viure tota la vida amb el que m’havia passat.

Vaig arribar a casa, em van portar en braços del cotxe al sofà del menjador. Després amb els caminadors vaig entrar a la meva habitació. Veure-la em va impactar profundament. Només feia uns  mesos la Rosa i jo hi havíem estat parlant i rient abans d’anar a Mollet... Semblava que fes segles. Tot havia canviat i mai més tornaria a ser com abans. Tots els objectes de l’habitació em feien mal: l’arlequí que la Rosa em va regalar pel meu aniversari, la meva roba, els llibres dins la motxilla.... Tot allò formava part de l’altra vida. M’ho mirava i era com si no fos real. Si hagués pogut hauria canviat tota l’habitació fins i tot el color de la paret.

Anava del llit al sofà, del sofà al llit. Les cames embenades de dalt a baix dia i nit, i cada dia venia una ambulància a  dos quarts de nou del matí i em portaven a Sabadell, a l’hospital, a fer recuperació durant una hora.

Em cansava de seguida del sofà, estava millor al llit però no m’agradava rebre les visites al llit. Perquè seguien venint visites i tot anava del mateix pal que a l’hospital: paraules buides, foteses i llocs comuns, ni una miqueta de temps per dir les coses que realment sentíem. Havia de fer veure que estava molt bé i que ja havia passat tot, però interiorment estava destrossada. Ni tan sols amb ma germana, que compartia habitació amb mi, vaig poder enraonar seriosament.
Tantes ganes com tenia de sortir de l’hospital! Tant com vaig arribar a avorrir aquella habitació de parets rònegues... i ara la trobava a faltar. A l’hospital estava protegida, com a dins d’una bombolla. Tot estava programat i jo només havia de deixar-me fer. Ara tot era molt més complicat.

Però, poc a poc, tot es va anar posant al seu lloc, es va anar instaurant una altra rutina que feia més fàcil el pas dels dies: Els matins passaven ràpid. Venia cada dia l’ambulància a buscar-me a les 8,30. Jo ja estava preparada amb el xandall de l’hospital posat, pujava a davant amb el conductor i un altre noi i anàvem cap a Sabadell amb la sirena engegada (ho feien perquè si arribàvem més d’hora del previst tenien més estoneta per esmorzar ). Entrava a la sala amb les dues crosses i a la llitera, a la tasca de sempre, els saquets de sorra, doblegar el genoll bocaterrosa...

Anaven passant els mesos i cada vegada era més pesat anar cada dia a fer recuperació. 

Un dia li vaig preguntar al Hans:

—Quan s’acabarà la recuperació? Quan temps hauré de venir encara?

—Ui, ja veig que tens pressa per anar a ballar! —va dir fent-se el graciós— mira: quan estant bocaterrosa el peu et toqui el cul et deixaré en pau.

—De veritat?

—De veritat.

Aquelles paraules van ser tot un repte per a mi. Em van donar una fita clara, un objectiu a aconseguir. Em va anar molt bé que el Hans em posés aquell llistó, perquè des d’aquell dia vaig concentrar totes les meves forces en aconseguir-ho com més aviat millor.

En primer lloc vaig parlar amb els meus pares per explicar què m’havien dit i veure com podia reforçar la recuperació que feia a l’hospital. Vaig demanar  que em fessin uns saquets com els de l'hospital: el papa va anar a buscar sorra a la platja i la mama, que cosia molt bé, em va fer uns saquets de diferent pes molt semblants als de l’hospital.

Cada tarda després de la migdiada, em posava a fer els exercicis, encara que em fes mal, encara que em cansés molt... Tenia una energia abassegadora, potser perquè tota la tristesa que sentia pel que m’havia passat es va convertir en ràbia i la ràbia era el motor que feia pujar i baixar els saquets encara que ho hagués de fer amb les dents serrades perquè no em caiguessin les llàgrimes. Quan més mal em feien les cames, més pes li donava al saquet...

Al mateix temps vaig inventar-me un nou exercici: caminar cada dia una estoneta al voltant de la taula del menjador sense crosses. Els primers dies m’havia de repenjar molt a la taula per no caure ja que les cames me les sentia com de suro i em costava controlar la força. Però mica en mica, poc a poc, com una formigueta anava aconseguint avanços que jo sola gaudia. Quan ja dominava aquell exercici vaig començar a voltar la taula agafant-me només amb una mà i després sense mans.

Fins que va arribar un dia en que per casa ja anava sense crosses. Però caminava com un robot, feia pena veure’m, el cos en cada pas m’anava cap un cantó i cap a l’altre de forma exagerada.

Finalment va arribar el dia esperat en què vaig poder tocar-me el cul amb el peu. . I em van donar l’alta. Però al juliol em van haver de tornar a operar per treure’m un ferro molt llarg de les cames. Em van fer unes plantilles especials per als peus."

La Júlia s'aixeca del sofà, va a la nevera i agafa una coca-cola light. Té sentiment d'orgull i admiració vers sa mare, se'n recorda de ella quan ha estat malalta i protestava per prendre les medecines... Fulleja el quadern arriba fins del dia del neixement de la Sandra. A la Sandra li he d'explicar tot això... millor encara li he de deixar llegir.