Remei II

Vaig recordar el soroll dels petards que tirava la canalla per tot arreu i una foguera que s’endevinava a la llunyania, l'olor penetrant del gesamí... Començava l’estiu i jo només tenia 25 anys. La vida somreia però jo no me n'adonava, per sobre de tot jo sentia aquella nit un basqueig, un desassossec tan gran que per poc no giro cua. No estava segura d’anar amb la roba adequada, em sentia estranya, disfressada. Tenia por d’estar fora de lloc...

Vaig estar una bona estona davant de la porta sense atrevir-me a obrir-la, finalment ho vaig fer. L’ambient no podia ser més agradable: la piscina il·luminada, taules amb canapès, begudes, coca i copes de xampany, música, gent rient...

La Cristina i el Joan estaven enfeinats portant safates i copes i només em van saludar de passada.

Em vaig quedar en un racó del jardí sense saber què fer. Fins que va arribar la Cristina i em va oferir un canapè.

—Vaig a buscar els nens no sé on s’han ficat...

Mentre la mirava allunyar-se pel jardí em va tornar l’angúnia: era evident, m’havia guarnit massa, ningú anava tant mudada com jo. Al meu voltant veia vestits de tirants  blancs, alguns d’estampats, alguna noia portava uns shorts curtíssims o pantalons acampanats... totes estaven molt guapes però amb un aire informal i poc maquillatge. Jo en canvi anava vestida com si anés a un casament, de fet portava el  mateix vestit que havia estrenat feia un mes per al casament de la meva cosina, fins i tot duia mitges! I els cabells encrespats em donaven un aire de dona gran... Hauria estat molt millor si m’hagués posat el vestit blau que  havia triat, però com sempre m’havia deixat convèncer per la mare.

No sortia gaire jo, de casa a la feina i de la feina a casa. Quan era en un ambient desconegut sovint tenia aquella sensació tan lletja d’estar fora de lloc, de no saber què havia de fer ni què havia de dir...

De cop dues manetes em van tocar l’esquena, eren els fills de la Cristina i el Joan. Alleugida me’n vaig anar amb ells a tirar petards i preparar la foguera que volien encendre en un racó del jardí.

Va ser aleshores quan va aparèixer el Marc. Els nens el van rebre amb entusiasme:

—Marc, mira quina foguera més maca hem preparat. Ens ha ajudat la Remei...

—Ets experta en fogueres ?—em va mirar amb ulls riallers i jo em vaig posar vermella.

—Pots comptar...

Vam estar una bona estona jugant amb els nens fins que poc a poc se’n van anar a dormir. Llavors ens vam apropar al grup de balladors. Feien una gran rotllana, ens van fer lloc. Ballàvem sense gaire gràcia, ni ell ni jo. Jo volia que posessin alguna cançó lenta per si ell em treia a ballar, però no ho va fer, se’n va anar a buscar una copa de xampany i es va posar a xerrar amb el Joan.

Vaig passar tot el dia de sant Joan dalt d’un núvol. El record del Marc, el seu somriure, els seus ulls, em venien una vegada i altra a la memòria. L’havia de tornar a veure!

Quan el dia 25, vaig tornar a la feina, a la Policlínica, una fantasia   em ballava pel cap tot el dia, i si tot d’una aparegués ell per fer-se una radiografia...? 

En plegar de la feina, en lloc d’anar directament a casa com feia sempre, em vaig deixar caure per la sabateria de la Cristina. De moment vaig fer veure que volia comprar-me unes sabates. Però, és clar, la conversa va anar a parar a la revetlla.

—Què, t’ho vas passar bé?

—Molt! Tot va estar molt bé la música, la gent, la piscina. Et felicito, semblava una pel·lícula el jardí tan bonic...

—Si, la veritat és que tot va anar molt bé.

—I els nens, que macos. Com xalaven amb la foguera i els coets...I la gent, tothom era molt simpàtic. L’Anna i el Sergi, el Lluís i la Rosa, el Marc...

Em va fer l’efecte que la Cristina ho  captava immediatament.

  —És guapo el Marc, oi?

—Sí, la veritat és que és molt guapo. —Em vaig posar vermella com un tomàquet.

—I molt bon noi, també.

—És d’aquí? No l’havia vist mai...

—No, no, viu a Barcelona.

 No vaig preguntar res més, però la Cristina em va explicar tot el que sabia:

—És aparellador, treballa en un despatx d’arquitectes. No té xicota. És un noi molt actiu, juga al tennis, al bàsquet, fa muntanyisme... Mira, justament aquest diumenge vindrà a dinar a casa per veure les diapositives de  la pujada al Montblanc...  —Em va mirar—-Vine, és clar! vine a dinar diumenge...

—Jo? no, no. Quina vergonya!

—No siguis totxa, fa unes diapositives maquíssimes, t’agradaran, a tu t’agrada la muntanya, oi?

Les diapositives eren realment molt maques: contrasts de llum i foscor, postes de sol, muntanyes que semblaven un pastís de nata... I el Marc va estar encantador...

Sempre de la mà de la Cristina vam quedar unes quantes vegades. Cada dia em sentia més bé al seu costat, parlàvem de cinema, de llibres, de música...  em va deixar Rayuela. Jo no havia conegut mai un noi així.

Tot anava com una seda fins que va arribar la Festa Major. Estàvem a l’envelat prenent un refresc mentre els altres ballaven.

—Me’n vaig a Eivissa amb uns amics —em va dir de sobte —per fi tinc vacances.

—Quina sort! Eivissa ha de ser molt maco...

—Si vols venir, hi ets a temps, el Ricard ha tingut un atac d’apèndix i no podrà venir... Tu també tens vacances, oi?

    Em vaig quedar glaçada, em va entrar un tremolor que em sacsejava tot el cos.

—Sí. Però... No, no pot ser...

—Per què no? Sortim demà passat i tornem a finals de mes. Tu no tornes a la feina fins a setembre oi?

—Si, fins al dia tres no hi he de tornar.

—Doncs, ja està. Si és per peles no et preocupis, tots estem pelats, portem tendes de campanya i coneixem gent que ens deixarà plantar-les  a casa. Ah, i no et pensis que tot som paios, venen dues noies més...

—No, no pot ser. Tu no ho entens... els meus pares no em deixarien mai venir amb vosaltres...

—Però, si ets major d’edat! Els ho expliques ben explicat. Si s’enfaden ja se’ls passarà.

   Com més parlava pitjor em sentia.

—No insisteixis, Marc. Tu no saps com són les coses aquí. A més jo no he dormit mai en una tenda de campanya, no he anat mai en vaixell, no conec ningú...

—To això són bestieses, sempre hi ha una primera vegada.

—Sisplau, no diguis res més. Gràcies per oferir-m’ho

—D’acord, no dic res.

Quan per fi vaig estar sola al meu llit vaig haver de tapar-se la cara amb el coixí perquè els meus pares no em sentissin plorar. Per què tot era tan difícil?

La Cristina em va dir:

—No pateixis pels teus pares. La sang mai no arriba al riu... no siguis totxa i truca’l.

Ara penso que tenia raó: La sang mai no arriba al riu. Per molt que els meus pares s’haguessin enfadat, no els hauria quedat més remei que perdonar-me.

M’agradava molt el mar, sempre m’ha agradat. Però hi havia anat poques vegades. Un  cop o dos cada estiu, a la platja de sant Pol amb uns cosins. O al Masnou amb les amigues. Hi anàvem a passar tot el dia. No ens posàvem cap tipus de protecció i acabàvem vermelles com gambes, passàvem la nit del lloro. Aquesta era tota la meva experiència amb el mar. No sabia nedar. Tenia un vestit de bany d’una peça que feia dos anys m’havia comprat en el Sepu. Com podia anar a Eivissa amb una gent que no coneixia?