Miralls II
--Què estàs fent? -- va preguntar la Joana entrant al menjador-- què és tot aquest escampall?
--Són les coses que vaig portar de la casa d'Argentona. Mira, això és un diari i tot això fotografies i diapositives.
-- I què, diu alguna cosa interessant, aquest diari?
--Tu mateixa, llegeix-lo, a mi em fa una mica d'angúnia llegir les confidències d'algú que no coneixem ni sabem si és viu o mort.
--No exageris, home, aquest paio deu tenir la nostra edat... fixa't--diu ensenyant-li una fotografia--tu tenies un jersei com aquest, te'n recordes?
--No
--Doncs és el que portaves a la plaça Reial, el dia que ens vam conèixer.
--Quina memòria!
Mentre el Josep mira les monedes, d'un munt de països de mig món, la Joana va llegint el diari. Aquell noi no era gents feliç, el diari era un seguit de lamentacions. Havia tingut una nòvia que li havia posat les banyes, a partir d'aquí tenia por que les altres noies també l'enganyessin. Més que por el que tenia aquell noi era una obsessió, de fet moltes pàgines tenien la paraula PROU moltes vegades repetida, com si volgués deixar de pensar-hi i no pogués. El diari estava cuidadosament ordenat, hi havia entrades escrites en la llibreta i d'altres escrites en papers diferents, fins i tot de molt petits grapats i numerats. La lletra variava molt d'un dia a l'altre, o en un mateix dia podia passar de ser una lletra pulcra i regular a fer-se un gargot que costava d'entendre. Era evident, doncs, que aquell Lluís patia: se sentia insegur, immadur, angoixat i no parava d'escriure-ho.
Era curiós que tots aquells escrits haguessim continuat junts i ordenats durant tants anys, i després els haguessin abandonat... Tampoc s'entenia que estiguessin en aquella casa abandonada, que semblava que era la casa dels avis del Lluís. Però el mes estrany és que el diari s'acabés bruscament en una entrada datada a Bilbao el 27 de novembre del 92, gairebé tres anys després de l'inici i sense que els problemes de l'autor es solucionessin.
La Joana va deixar els papers a un costat, ja s'ho llegiria en un altre moment. A ella no li semblava malament fer-ho, ben al contrari li semblava tota una aventura intentar reconstruir una vida a partir d'uns indicis. Era una mica com fer d'arqueòleg o de detectiu. Va obrir la capsa de les diapositives, es veia un home d'uns quaranta anys amb un grup d'amics, aquell no podia ser el Lluís, potser era el pare? De cop una foto la va fer xisclar.
--Què passa?
--Mira aquesta foto
--Què?
--Que no ho veus que és igual que aquella teva. És a dalt del Pedraforca, el mateix noi del jersei, i el gos és igual que la Laska...
--Dona, tothom es fa les mateixes fotos a la muntanya...
--Però no tothom hi puja amb un cadellet de malamute
--És una casualitat, dona, a més la Laska era molt més maca, vaig pujar amb ella a la motxilla
--Una motxilla vermella, com aquesta.
--Les motxilles o són blaves o són vermelles...
El Josep se'n va anar amb posat de" amb quina bestiesa em surt aquesta"
Però la Joana no podia deixar de pensar que era massa casualitat, primer el jersei, després la foto.
--Són les coses que vaig portar de la casa d'Argentona. Mira, això és un diari i tot això fotografies i diapositives.
-- I què, diu alguna cosa interessant, aquest diari?
--Tu mateixa, llegeix-lo, a mi em fa una mica d'angúnia llegir les confidències d'algú que no coneixem ni sabem si és viu o mort.
--No exageris, home, aquest paio deu tenir la nostra edat... fixa't--diu ensenyant-li una fotografia--tu tenies un jersei com aquest, te'n recordes?
--No
--Doncs és el que portaves a la plaça Reial, el dia que ens vam conèixer.
--Quina memòria!
Mentre el Josep mira les monedes, d'un munt de països de mig món, la Joana va llegint el diari. Aquell noi no era gents feliç, el diari era un seguit de lamentacions. Havia tingut una nòvia que li havia posat les banyes, a partir d'aquí tenia por que les altres noies també l'enganyessin. Més que por el que tenia aquell noi era una obsessió, de fet moltes pàgines tenien la paraula PROU moltes vegades repetida, com si volgués deixar de pensar-hi i no pogués. El diari estava cuidadosament ordenat, hi havia entrades escrites en la llibreta i d'altres escrites en papers diferents, fins i tot de molt petits grapats i numerats. La lletra variava molt d'un dia a l'altre, o en un mateix dia podia passar de ser una lletra pulcra i regular a fer-se un gargot que costava d'entendre. Era evident, doncs, que aquell Lluís patia: se sentia insegur, immadur, angoixat i no parava d'escriure-ho.
Era curiós que tots aquells escrits haguessim continuat junts i ordenats durant tants anys, i després els haguessin abandonat... Tampoc s'entenia que estiguessin en aquella casa abandonada, que semblava que era la casa dels avis del Lluís. Però el mes estrany és que el diari s'acabés bruscament en una entrada datada a Bilbao el 27 de novembre del 92, gairebé tres anys després de l'inici i sense que els problemes de l'autor es solucionessin.
La Joana va deixar els papers a un costat, ja s'ho llegiria en un altre moment. A ella no li semblava malament fer-ho, ben al contrari li semblava tota una aventura intentar reconstruir una vida a partir d'uns indicis. Era una mica com fer d'arqueòleg o de detectiu. Va obrir la capsa de les diapositives, es veia un home d'uns quaranta anys amb un grup d'amics, aquell no podia ser el Lluís, potser era el pare? De cop una foto la va fer xisclar.
--Què passa?
--Mira aquesta foto
--Què?
--Que no ho veus que és igual que aquella teva. És a dalt del Pedraforca, el mateix noi del jersei, i el gos és igual que la Laska...
--Dona, tothom es fa les mateixes fotos a la muntanya...
--Però no tothom hi puja amb un cadellet de malamute
--És una casualitat, dona, a més la Laska era molt més maca, vaig pujar amb ella a la motxilla
--Una motxilla vermella, com aquesta.
--Les motxilles o són blaves o són vermelles...
El Josep se'n va anar amb posat de" amb quina bestiesa em surt aquesta"
Però la Joana no podia deixar de pensar que era massa casualitat, primer el jersei, després la foto.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada