Miralls V


L'endemà al matí, a la Joana li va costar molt llevar-se per anar a treballar. La història del Lluís i la seva família, les estranyes visions, les casualitats, omplien tots els seus pensaments. Li costava centrar-se en la feina, atendre els nens, escoltar les famílies...

A l'hora de dinar, es va ficar a internet per investigar, no sabia gaire què ni com, buscava fets que a l'any 92 poguessin justificar la interrupció del diari. Evidentment no va trobar res. Pensant en el trankimazin, pensava en dues hipótesis que cada vegada li semblaven més fortes: un suïcidi en agreujar-se el seu estat d'ansietat i depressió o bé un ingrés e un centre psiquiàtric. Li semblava més plausible la primera hipòtesis, això explicaria que els papers apareguessin a casa dels avis, que potser també havien mort i per això la casa s'havia venut... A més una mort així podria explicar que hi hagués un esperit turmentat que volgués comunicar-se amb els vius (només pensar això ja es va adonar que era una bestiesa, però estava en un estat emocional tan tendre que la disposava creure qualsevol cosa que lligués tots els caps).

En un moment d'inspiració va posar el nom del Lluís al Google. Lluís Camarassa Romeu. Entre moltes altres fallides, li va sortir una entrada al Facebook, aquell home era evidentment el seu Lluís vint anys més vell, se'l veia somrient davant d'una piscina amb un gos als peus. Viu, i aparentment feliç. Vivia a Girona, estava casat, treballava en una llibreria, les fotos que tenia penjades eren de viatges i excursions i moltes de submarinisme...
Aquest descobriment la va deixar mig atordida. S'havia equivocat de ple. Va estar a punt d'enviar-li un missatge privat per demanar-li una cita. Però de seguida se'n va desdir... què li diria, que havia estat furgant en la seva intimitat, que havia fantasejat amb la seva vida i el seu sofriment? no podia de cap manera.

Quan va arribar a casa no hi havia ningú, en entrar a les fosques  aquella llum estranya del mirall del menjador era l'únic que es veia i la imatge d'aquell home angoixat reflectida. Va fer un xiscle tan gran que la Kitti va saltar sobresaltada llançant  a terra el vell projector de diapositives amb gran estrèpit  l'habitació va quedar  en la més completa obscuritat. Quan  va encendre el llum va trobar a costat del seu peu dret la diapositiva de Courbet en què estava treballant l'Alba.


Totalment confosa en va recollir una altra. Un conegut gravat de Goya.


Es va prendre un tranquimazin i se'n va anar a dormir.



Fi


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Miralls I

Imatge
Quan li va arribar el “parte” va respirar alleugerit, tenia por que l’enviessin altre cop a Lleida, hi havia partit i no se’l podia perdre ara que per fi podia veure el canal plus. Mentre conduïa cap a Argentona mil coses passaven pel seu cap,   la ràdio parlava de les xifres de l’atur, la crisi, les retallades... què li havien d’explicar a ell, podia fer una conferència sobre els efectes de la crisi, ja era dia 15 i encara no havia cobrat la nòmina, la hipoteca sí que li havien cobrat... fins quan podria aguantar?     En fi, millor no encaparrar-s’hi, no estava farcit el facebook de missatges optimistes? Aquells filòsofs de pa sucat amb oli que amb una ingenuïtat fabulosa donaven la recepta de la felicitat a cada cantonada eren una altra cara de la crisi... en fi, era qüestió d’encarar     cada dia de la millor manera possible i no encaparrar-s’hi gaire... El "parte" deia que s’havia de buidar la casa, aquesta vegada no havia de fer cap mantenimen...
Més informació

Marta coratge X

Imatge
La Júlia aixeca els ulls del quadern. quan li va passar tot això la mama era tres anys més petita que jo ara... mai m'hauria pensat que l'accident fos així... si m'arriba a passar a mi, m'hauria ensorrat... hauria estat la mama la que em donaria forces per tirar endavant... i no podia parlar amb ningú, ara tampoc pot parlar... potser ens hem passat amb ella, però és que és tan pesada, és clar que si jo hagués tingut un accident no voldria ni parlar de cotxes,  ni de motos... Necessita saber-ne més Continua llegint: "Finalment va arribar el dia d’anar a casa. Els metges em van deixar sortir abans d’hora de l’hospital perquè estaven preocupats pel meu pes: m’havia aprimat 12 quilos. Per això encara que m’hauria convingut estar unes setmanes més a l’hospital van pensar que era millor enviar-me a casa. Un dissabte al migdia abans de dinar, vaig sortir de l’hospital. Els caminadors i unes crosses eren part de l’equipatge. Va ser un moment especial. És curiós: n...
Més informació

Remei II

Imatge
Vaig recordar el soroll dels petards que tirava la canalla per tot arreu i una foguera que s’endevinava a la llunyania, l'olor penetrant del gesamí... Començava l’estiu i jo només tenia 25 anys. La vida somreia però jo no me n'adonava, per sobre de tot jo sentia aquella nit un basqueig, un desassossec tan gran que per poc no giro cua. No estava segura d’anar amb la roba adequada, em sentia estranya, disfressada. Tenia por d’estar fora de lloc... Vaig estar una bona estona davant de la porta sense atrevir-me a obrir-la, finalment ho vaig fer. L’ambient no podia ser més agradable: la piscina il·luminada, taules amb canapès, begudes, coca i copes de xampany, música, gent rient... La Cristina i el Joan estaven enfeinats portant safates i copes i només em van saludar de passada. Em vaig quedar en un racó del jardí sense saber què fer. Fins que va arribar la Cristina i em va oferir un canapè. — Vaig a buscar els nens no sé on s’han ficat... Mentre la mirava...
Més informació