Marta coratge I

Només  trenca el silenci el tic-tac del rellotge de pèndol i el lleu soroll dels fulls que la Marta treu d’una carpeta i va deixant damunt la taula de vidre. Són quarts de cinc, tothom dorm. Fins i tot dormen els peixos de l’aquari, a aquestes hores un perfecte paisatge submarí desert. Separa un full dels altres i mira el rellotge una altra vegada. La Júlia encara no ha arribat. S’aixeca de la butaca.

Ja hauria de ser aquí. La trucaré al mòbil, no, no.... el top blanc xop de sang, la Júlia inconscient, el cap obert, Júlia! respira, on és l’ambulància? Si no la treuen el cotxe s’incendiarà i no hi haurà res a fer...  i si no la veu ningú?  Calma’t, Marta. Renta’t la cara, aigua freda, colònia, veus? Molt millor. Si no truquen és que està bé, si no truquen es que està bé... si no tru.... i si no la veu ningú, sola en una carretera secundària? Júlia, vine, vine... Altre cop aquella olor, cautxú cremat i benzina, ensuma el mocador , colònia, mai em podré treure aquesta olor del damunt?... Calma, Marta, tot va bé, tot va bé. Comença a ploure, sempre la pluja, per favor, per favor Júlia, petita, truca’m. “mama tinc por dóna’m la mà” no tinguis por, tot va bé, tot va bé...

Torna a la taula i guarda els papers a la carpeta Demà sens falta em matriculo, la Júlia m’ajudarà a fer-ho per internet... Júlia, no passa res, tot va bé... tornar a estudiar a aquestes altures....

Els minuts passen lents. A la paret, d’un color ocre clar, els retrats al carbó de les nenes l’observen. Les figures de ceràmica de la vitrina no estan al seu lloc i s’aixeca a posar-les bé. Aquesta Manuela no s’hi fixa...

Va cap a l’estudi, col·loca la carpeta a la prestatgeria de sobre l’ordinador. Va a la cuina, l’observa un moment des de la porta ,  satisfeta,  sembla la d’una exposició de  tan neta i endreçada. Si no fos que el blanc no està de moda, és que el blanc és molt punyetero, s’hi veu tot... Agafa el tassó blau, el que més li agrada a la Júlia, i un altre de blanc per a ella i  prepara dos Cola-caos amb llet de soja,  deixa el de la Júlia al microones i s’asseu a prendre el seu. Demà  formalitzaré la matrícula... Ja hauria de ser aquí. D’on trauré el temps? Ja hauria de ser aquí Tornar a estudiar després de tants anys... i si no me’n surto?. Tranquil·la, si no truquen... Demà la Júlia m’ajudarà a formalitzar la matrícula          

De cop sent el soroll de la clau al pany, el so més bonic del món.

—Hola, sóc a la cuina, t’he preparat un Cola-cao .

—Ai, mama, no feia falta...

Es fan un petó.

—Va, pren-te’l. Com ha anat?

—Bé

Beuen en silenci.

—He estat mirant els papers de magisteri...

—A aquestes hores?

—Es quan em concentro millor.

La Júlia no diu res, té massa son i li fa massa mandra.

—Bona nit.

—Bona nit.

Fa hores que el Pere dorm com un tronc. El petó de Klimt presideix l’estança. Sense fer soroll posa el despertador a dos quarts de vuit i es fica al llit.

Rosa, res ha estat com ho pensàvem, però que maca que és la Júlia, no ha parat fins que m’ha convençut, començar una carrera a la meva edat... Martica, la vida es un toro bravo, si no lo agarras por los cuernos te da unas cornadas... pobre iaia, quanta raó tenia. Quants toros he hagut d’agafar per les banyes?

 (continuarà)