Marta coratge II

La Marta talla en juliana les verdures. Si el Pere la veiés li faria una foto per al concurs del centre cívic: la cuina  impol·luta i ella  tan concentrada,  una nota de color entre tanta blancor, fan una bonica imatge... però està llegint el diari ben lluny de les preocupacions de la seva dona.

Farà per la Júlia? és tan jove i innocent...  jo a la seva edat ja l’havia tingut a ella  és diferent era una altra època i l’accident... la Júlia  es mereix el millor només és un noviet però el primer  marca per sempre el Xavi si no hagués tingut l’accident... la Rosa!

—Pere, i les lioneses?

—Ara hi vaig

—No t’entretinguis que vull que m’ajudis a baixar els plats...

—No fotis que posaràs els plats bons?

No contesta. El Pere tampoc no diu res i se’n va.

El Kevin és bastant més gran que la Júlia , deu tenir  trenta anys. Porta els cabells castanys  lligats en una cua, tot ell va vestit de negre: jaqueta de cuir, pantalons i samarreta. No sembla gaire cohibit per la situació. Es queda embadalit mirant l’aquari.

—Quan pugui faré un curs d’immersió, els peixos són una passada. No t’agradaria, Júlia?

A la Marta no se li escapa la mirada de la Júlia, està ben enamorada...

—Vinga, seieu a taula, mentre feu l’aperitiu acabo de preparar el primer plat...—Es posa el davantal i entra a la cuina.

   Va servint els plats mentre sent de lluny la conversa.  Es distreu una mica posant l’escalivada en un motlle, si en cau una mica fora queda molt lleig. Un cop els plats preparats, entra al menjador i s’asseu a taula.

—No m’ho perdria per res del món, l’ambient és brutal —està dient el Kevin— Júlia, ja veuràs com t’encanta, a més les dates cauen molt bé perquè hi ha pont.

—De què parleu? —pregunta la Marta,

—De Jerez, del gran premi de motos. És a l’abril.— La Júlia somriu — Saps? El Kevin té una Harley, és massa! Com si volessis...

­­--Jo també hi vulla anar!- diu la Sandra,la  filla petita – Puc? Porfa, porfa...

Blanca com el paper, la Marta dissimula el tremolor de les mans posant-les sota les tovalles. Durant el dinar està seriosa i callada.

—Estaràs contenta, quin paper li has fet al pobre noi – el Pere la mira amb uns ulls enfurismats—no hi ha qui t’entengui et passes el matí preparant el dinar com si hagués de venir el Rei de Pèrsia i després estàs de morros tot el dinar...

—No hi ha reis a Pèrsia, ni Pèrsia existeix ja...

—Amb què em surts ara! Es pot saber perquè t’has comportat així?

—No ho saps? No l’has sentit? Té una moto, la porta en moto ... jo no vull ni pensar ...—comença a tremolar i les llàgrimes li corren galtes avall.

—Ja n’hi ha prou d’histèries! No té res de dolent tenir una moto, no els ha de passar res.

—Tampoc ens havia de passar res a nosaltres... —se’n va plorant a l’habitació. 

El Pere agafa el diari i s’asseu a la butaca.

A l'habitació la Marta agafa un vell quadern que té guardat al calaix de dalt.