Marta coratge VIII

El pis on viu el Pere és un petit àtic  amb una terrassa més gran que l’interior, on hi ha fet un petit cobert que fa servir de taller. Fa sol, un sol de novembre que dóna gust de prendre. Asseguts en unes cadires el Pere, la Júlia i el Kevin prenen una cervesa. El distanciament amb la Marta ha apropat pare i filla en una mena de companyonia que fa sentir més jove al Pere.

—Així què us sembla la meva moto?

—Molt xula—diu el Kevin—l’hem d’estrenar.

—Oh i tant, podríem fer una sortida aquest cap de setmana.

La Júlia, està callada mirant l’escuma de la seva cervesa.

—Què en dius, Júlia?

—Papa, la mama anava en cadira de rodes?l’altre dia la iaia Filomena em va confondre amb la mama i em va dir que  on havia deixat la cadira de rodes...

—Això, Júlia, ho hauries de parlar amb ta mare.

—Ja saps que ara no s’hi pot parlar amb la mama...- Beu un glop de cervesa- És que no sé que pensar. Tot és molt estrany. Sento que m’esteu amagant moltes coses. Per què es posa tan histèrica amb les motos?  La mama no és així.

El Pere se la mira, indecís.

—Potser tens raó.- es rasca el cap, indecís- A veure, tu saps que vam tenir un accident  quan jo tenia 20 anys i ta mare 17, oi?

—Sí, la mama sempre diu que sense aquest accident no us hauríeu casat.

—Aquell accident va determinar més coses que això. Va ser un accident molt i molt gran, va morir la millor amiga de la Marta... ella va estar mesos a l’hospital i encara més fent recuperació. Sí,  va estar gairebé un any en una cadira de rodes... Ho va escriure tot. Potser li hauries de demanar que t’ho deixes llegir.

La Júlia està estupefacta, sense adonar-se’n obre la boca.

—Què dius? Això no m’ho havíeu dit mai. Vols dir que encara no ho ha superat, la mama?

—La teva mare és una gran dona. Una altra hauria acabat en la cadira de rodes. I no ho dic jo, és el que van dir els metges, si més no molt coixa. El seu esforç, la seva tossuderia van aconseguir que tornés a caminar i que no se li noti gairebé res. Digues-li que et deixi el quadern.

—Però tu te n’has separat...

—Una cosa no treu l’altra, Júlia, tu ho hauries d’entendre. Oi que no resulta fàcil viure amb la mama? conviure amb la Marta és molt difícil, s’exigeix tant a ella mateixa que amb els que viuen amb ella l’exigència és màxima. A vosaltres us ha sobre-protegit, a mi m’ha dirigit i controlat... Però això no treu que sigui una gran dona.

La Júlia calla. Intenta encaixar la informació que acaba de rebre amb la imatge que té de sa mare. Necessita entendre-la, fa dies que la Marta li va dir que tenia uns túpers de croquetes per a ella. Li havia donat llargues, però ara pensa que hi anirà.

 Dretes a la cuina, davant de la nevera, mare i filla van posant túpers a una bossa.

—En vols també  de pollastre rostit? Em va quedar boníssim, va, te’l poso que nosaltres ja no ens el menjarem…

—Ai, mama, no cal…--la Júlia fa una pausa – l’altre dia vaig anar a veure la iaia Filomena

—Ah sí, molt bé, pobreta necessita sentir-se estimada... –la Marta s’asseu a la taula i la Júlia la imita—vols un te?

—No, no vull res. Em va confondre amb tu, i em va parlar d’una cadira de rodes...

—Pobra dona, ja saps que fa catúfols. Amb el que ha estat ella, no hi ha dret.

—Així, no vas anar mai en una cadira de rodes?

—Va Júlia, no vull parlar de coses tristes. Com et va amb el Kevin? Et veig molt prima, em fas patir

— Mama, mai me’n vols parlar, potser tinc dret a saber-ho, no creus?. Perquè de veritat que ara no entenc res de res. No entenc la teva actitud amb el Kevin, no entenc el papa, no entenc res.

—I què vols entendre? Jo només vull el millor per tu, i em fas patir, no ho puc evitar.

—El papa té raó, ets una controladora: sembla com si ens dissenyessis la vida. Sempre pendent dels nostres amics, des de ben petites, estudiant amb nosaltres, ajudant-nos a fer els treballs, eperant-nos desperta, raspallant-me cada nit la cabellera (encara ho faries ara si visqués aquí) acompanyant-nos a l’institut, venint-nos a recollir... no conec cap mare que faci tot això...

—I què? No t’agradava? Bé que m’abraçaves i em deies que era la millor... jo només vull el millor per vosaltres vull guardar-vos de tots els mals..

—Però t’has oblidat de viure la teva vida i a més...

—La meva vida éreu, sou, vosaltres

—Ningú no pot viure la vida d’un altre, i a més jo m’he sentit moltes vegades ofegada,  com si no em deixessis respirar.

—Però què dius! –a la Marta se li neguen els ulls i la Júlia l’abraça.

—Va, no ploris, ja ho sé que m’estimes molt, i jo també t’estimo, però he de fer la meva vida, cometre els meus errors, fotre’m les meves patacades... No ho entens?

—Però de vegades aquestes patacades et poden costar la vida...

—El papa em va explicar una mica com va anar l’accident. Em va dir que ho havies escrit en un quadern. Ho vull llegir.

La Marta es passa la mà per la cara. Potser té raó. Què vol amagar?

—Si no en parlo mai és per no remenar més les ferides. Per no fer-vos patir a vosaltres. Però potser sí que ha arribat el moment  que llegeixis el diari. Mossèn Mateu em va recomanar que l’escrivís  per treure’m l’angoixa, em va regalar un bolígraf i tot... Hi ha també moltes cartes que li escrivia a la Rosa, la meva amiga. Vaig estar anys escrivint-li cartes...