Marta coratge IV

Habitació 228. Hospital Santa Fe de Sabadell. Aquestes eren les meves coordenades. Lluny de casa.

Poc a poc vaig anar entenent la situació. Em vaig haver de fer a la idea que passaria molt temps en aquell llit d’hospital, penjada de cames i sense poder-me moure... I als disset anys no era una tasca fàcil.

A poc a poc em vaig anar fent càrrec de què havia passat, encara que no recordés res: ens havíem fotut una hòstia de campionat! Havíem donat tres voltes de campana, havíem sortit disparats del cotxe... jo què sé! Per més que m’ho explicaven, no m’ho acabava de creure....

La qüestió és que estava feta un nyap:  m’havia trencat tots els dits del peu dret, el turmell de la cama dreta (sort que portava aquelles botes noves, altes, que em van protegir), la tíbia, els fèmurs de les dues cames, tenia fractura de pelvis; havia tingut una commoció cerebral de primer grau, m’havia trencat dues dents i m’havia fet un tall al front... Semblava un maniquí  desmuntat. M’havien  de fer una altra operació però encara no podien perquè estava massa feble, cada dia tenia febre. No em podia bellugar, estava estirada al llit amb les cames penjades d’una corriola amb unes cordes que estiraven un ferro que m’entravessa les cames per l’alçada dels genolls, fins hi tot portava una sonda per no haver de pixar... Quin fàstic!  

Per sort a la tarda  les infermeres em deixaven parlar per telèfon amb el  Pere, estava en el mateix hospital a la secció d’homes. Ho va demanar ell de parlar amb mi; encara que no fóssim gaire amics, com que m’avorria, vaig dir que sí.  Ell estava millor que jo, s’havia fracturat la pelvis i tenia una costella trencada. Les infermeres em posaven un coixí a l’espatlla i m’hi deixaven el telèfon. Els primers dies estava tallada i no  sabia què dir-li, però poc a poc vaig anar agafant confiança i al cap d’uns dies estava hores xerrant amb ell. Tan tibat que m’havia semblat sempre, ara descobria un home sensible i simpàtic que em deixava parlar i m’animava. Ell em va dir que el Ricard estava en el mateix hospital que nosaltres i que la Rosa estava pitjor i l’havien portat a Barcelona. Tenia tantes ganes de parlar amb ella! Era la meva millor amiga, l’única amiga de veritat. Vaig demanar que la telefonessin però em van dir que no podia ser, que estava molt dèbil...

Sempre m’havia agradat molt la pluja. De ben petita per a mi els dies de pluja eren especials. A l’hospital també: d’una banda  no feia tanta calor, per la finestra oberta m’arribava l’olor  de terra mullada, una olor sana i tonificant tan diferent de l’olor desagradable de l’hospital, però sobretot m’agradaven perquè era un dia sense visites: quan plovia no venia ningú i jo podia tancar els ulls, endormiscar-me i deixar-me anar.

L’olor de la pluja m’evocava moments molt agradables de quan era petita a casa la iaia, que era a costat de la nostra amb jardí compartit. A casa la iaia, no sé perquè, quan plovia es muntava tot un espectacle, la iaia de seguida em deia:

— Anda Martica corre los visillos i mira como va la lluvia

Jo em sentia important i corria a mirar per la finestra i l’anava informant de l’evolució de la pluja:

— Yaya va bien , llueve poco

—Sí, sí pero no nos podemos fiar que la lluvia es traicionera.

Jo no sabia perquè li preocupava tant si plovia molt o poc, després vaig descobrir que la por li venia de  quan la riuada que van haver de sortir de casa en barca...

A mi m’agradava molt mirar el pati per la finestra,  el carrer estava desert en  calma i el cel es veia o molt blanc o molt negre. La iaia que tenia una explicació per a tot deia “los ángeles del cielo estan llorando” i a mi m’agradava veure’ls plorar . Jo li preguntava:

—¿Quienes son los ángeles?

—Ay, mi niña, los ángeles son personas que nos quieren y nos cuidan desde el cielo.

— Pero iaia ¿por qué lloran tanto,  por qué están tristes?

—No siempre están tristes, Martica, a veces se llora de alegría

La iaia tenia una veu molt dolça i parlava amb molta calma, era tota ella grassoneta i quan l’abraçaves t’hi enfonsaves. Era molt dolç abraçar-la. Sempre anava vestida de negre amb el seu monyet a dalt del cap, quan es desfeia el monyo veies que tenia el cabell molt llarg...

Quan era petita  hi havia moltes tempestes amb llamps i trons, o a mi m’ho semblava, llavors es declarava situació d’emergència: es desendollaven tots els electrodomèstics de casa, apagàvem els llums per no atreure els llamps i ens quedàvem a les fosques amb una espelma. La casa s’omplia d’ombres estranyes i tot adquiria un aire de misteri. La iaia ens feia posar unes tisores obertes a terra al mig del pati i hi llançàvem sal i a cada llampec la iaia resava:

SANTA BARBARA BENDITA

QUE EN EL CIELO ESTAS ESCRITA

EN EL ARO DE LA CRUZ

DIOS TE SALVE, AMEN JESÚS

Per a mi tot això era molt divertit i jo repetia l’oració amb ella a cada llamp, durés el que durés la tempesta... També em feia mirar si la pluja feia bombolles a terra si li deia que sí em deia que els àngels continuarien plorant. Com m’agradaven els dies de pluja a casa l’àvia!

I si plovia un diumenge quan érem a casa seva feia migas per dinar i després a la tarda jugàvem a les cartes o al dòmino i la iaia ens feia “tostones” per picar...

També m’agradaven els dies que plovia perquè anàvem amb els meus germans a buscar cargols pels marges amb una galledeta i botes d’aigua, sempre fèiem competicions a veure qui en collia més... després els posàvem en una cargolera, tapats amb una pedra perquè no s’escapessin, però sempre n’hi havia algun més llest que aconseguia sortir... els posàvem farina i els teníem tres dies en dejú, després la mama els feia amb una salsa boníssima i ens els menjàvem com si fos una festa.

I quan deixava de ploure tothom tornava a sortir al carrer, sobretot després de les tempestes d’estiu i jugàvem amb el paisatge nou que ens havia deixat la pluja i se sentia aquella olor de net... Sempre fèiem aquella broma de cridar algú sota d’un arbre i quan estava desprevingut,  sacsejar-lo amb força   perquè li caigués tota la pluja de l’arbre al damunt... per estrany que et sembli sempre hi havia algú que hi queia... I era divertit anar amb les botes d’aigua perquè podies posar  els peus en tots els bassals i n’hi havia un munt de bassals perquè els carrers no eren asfaltats. També fèiem pastetes amb el fang i muntàvem botigues de carn, peix, fruita , tota feta de fang.

Moltes vegades, després de la tempesta vèiem l’arc de Sant Martí i tothom assenyalava el cel i s’aturava a mirar-lo  embadalit  davant d’aquell prodigi que sempre ens semblava nou malgrat que l’haguéssim vist moltes vegades.

A mi la pluja sempre m’ha agradat molt, hi ha gent que li molesta, a mi no, aquell ambient fosc i fresc dels dies plujosos més aviat em dóna pau i tranquil·litat.

A la Rosa, en canvi, no li agradava gens la pluja perquè era molt primmirada i no podia sofrir embrutar-se o despentinar-se.  Sempre planificava la roba que es posaria amb antelació, i és clar si plovia i portava uns pantalons blancs, els baixos se li embrutaven i s’enfadava.

Però quan plovia, com que no podíem sortir, parlàvem molt més, o més ben dit la pluja propiciava confidències més íntimes. Vam passar moltes tardes de pluja a la meva habitació tant podíem parlar de la fam del món com de lady Di...

Hi va haver una tarda en especial, feia una d’aquelles tempestes de finals d’agost, érem a la meva habitació amb una espelma, perquè havíem apagat tots els llums i desendollat tots els aparells, és clar... Jo estava estirada al meu llit i ella en el de ma germana, parlàvem de l’amor, de quan ens casaríem.

Estàvem parlant així, quan va caure un llamp molt a prop, va fer un espetec molt gran i ens vam abraçar espantades.

—Tinc por! –va dir la Rosa- tu no?

—Una mica.

—Jo si estigués sola  em moriria de por, però estant amb tu em sento millor.

Vam continuar abraçades sentint la tempesta sobre la teulada i després lentament com s’anava allunyant, com cada vegada passava més temps entre el llamp i el tro. Sentia el seu cor bategar de pressa, i no podíem evitar el xiscle quan sentíem el tro.

Em vaig sentir molt unida a ella en aquell moment.