Marta coratge VI

La Marta tanca el quadern i s’incorpora. Amb un gest resolt se’n va al lavabo i es renta la cara. Feia molt que no rellegia el quadern, escriure’l va ser una mena de teràpia que li va recomanar el  capellà de la parròquia, i ha de reconèixer que li va anar bé.

Potser hauria de deixar-li llegir a la Júlia, potser si sabés  què ens va passar no pujaria mai més en una moto… però, no, no li ensenyaré, no vull fer-me la víctima. Parlaré amb ella sense esmentar l’accident, serà el millor.

Assossegada se’n va a preparar el sopar.  Però aquella nit ningú se’l menjarà.

—El sopar és al microones, Júlia—li diu quan arriba a les 11 de la nit

—Ja he sopat. Què, estaràs contenta, oi? El Kevin es deu haver pensat que la meva mare és una creguda. Et felicito.

L a Marta no diu res, està concentrada en no plorar.

—Jo sempre parlant-li de tu, explicant-li com ens portem de bé...

—Júlia, aquest noi no fa per tu...

—Què vol dir que no fa per mi?, ens estimem!

—Però és molt gran, i això de les motos...

—No m’interessa gens la teva opinió. No sé què et passa, però no podràs separar-me del Kevin, sents? Me’n vaig a dormir. 

Dóna un cop de porta i desapareix.

Sola al menjador, la Marta mira l’aquari com si hi pogués trobar la solució.

Els dies següents són tensos, la Júlia no para a casa i quan hi és es mostra malhumorada. La Sandra fa pinya amb sa germana i contesta a tot el que li diu sa mare i el Pere calla. 

La Marta no ho sap però s’han trobat alguna vegada els tres, el Pere i la parella,  el Pere s’està deixant convèncer per comprar-se una moto, al costat del Kevin i la Júlia descobreix un món de llibertat que el sedueix. La guinda arriba quan el Kevin li ofereix una entrada per anar al Circuit de Catalunya.

—És una pena perdre aquesta entrada, el Manolo s’ha posat malalt i no hi pot anar...

El Pere s’ho rumia, té molt clar que no li pot dir a la Marta, finalment decideix anar-hi en secret.

 

El Pere està llegint el diari assegut al sofà,  la Marta, seriosa,  se li posa davant.

—  A Montmeló, hi tens algun client?

—No, no sé ni si hi ha cap botiga de bicicletes... – el Pere  fulleja el diari indiferent.

— Però de bars sí que n’hi ha, oi?

—  Què t’ha picat ara?

—  Que he vist una foto teva al Facebook...

—  Una foto?

—  Sí, al Facebook de la Júlia...

— Ara et dediques a remenar el seu Facebook? – hi ha un to burleta en la veu del Pere, que aparentment no s’immuta.

—Estava a la pantalla... No canviïs de tema!  T’he vist  disfressat de jove, fent el txitxarel·lo amb una mossa que podria ser la teva filla - ara la Marta està cridant.

El Pere plega el diari sense dir res. Això encara la treu més de polleguera. 

—  Què és això, la pitupausa?- li etziba. 

— Prou, Marta! – no alça la veu, però la mirada és molt dura.- Escolta, ni que sigui per una vegada a la vida, escolta’m: els nois tenien una entrada i em van oferir d’acompanyar-los, m’ho vaig passar molt bé. I què? si t’ho arribo a explicar, què m’hauries dit? No pares de rondinar. Últimament no es pot estar tranquil en aquesta casa. No sé què coi et passa ...

—   Que què em passa? la Júlia està en perill...

—    Estàs malalta...

—   No estudia... tot el dia muntada en aquella moto...

—     I què si li agraden les motos? És jove, vol divetir-se. Deixa que visqui la seva vida!

—      I si la perd?  – les llàgrimes llisquen galtes avall.

—      Ets una histèrica! Sempre el mateix. N’estic fart de les teves pors!

—  Si n’estàs fart ja saps el que pots fer...

—   I tant que ho sé! No et preocupis que ho sé molt bé... Tota la vida igual: tot ho  planifiques, tot ho vols controlar..  Saps? hi ha vida fora d’aquesta casa i de totes les teves normes i les teves exigències. I tant que sé el que puc fer i ara mateix ho faig!

El Pere llença el diari a terra i surt d’una revolada. Se sent el fort cop de la porta del carrer.

La Marta es deixa caure al sofà entre sanglots.

S’ha acabat ara sí que s’ha acabat ell no recula mai, anirà a consolar-se amb aquella rossa La Júlia i ara el Pere... tot s’ha fos com un glaçó de gel.  Que se’n vagi Les meves exigències... serà imbècil! Només em queda la Sandra.