L'altre barri

La Joana s’està morint, n’és plenament conscient . Està sola a la petita cambra que comparteix amb la Pepita on tot just hi caben  els dos llits i un armari. Ningú no s’ha adonat del seu estat perquè l’atenció de totes les cuidadores i els vells de la residència  (els pocs afortunats  que no resten ensopits i amb la mirada perduda prenent el sol a la terrassa) està concentrada en el televisor que presideix la sala d’estar. Avui el programa de la tarda té un especial interès ja que es veurà per fi la nova cara de la Belén Esteban, també parlarà  l’amant  secreta d’un torero,  posaran la càmera oculta d’una miss que es dedica a la prostitució i es discutirà l’orientació sexual d’una folclòrica.

Com que el volum del televisor està d’acord amb la sordesa dels oients, la Joana el sent com si el tingués al costat del llit. Per a  ella que tota la vida ha fugit de les xafarderies i mai ha llegit una revista del cor, que ha viscut  sense saber res  dels lavabos  de la   Preisler ni  dels amants de l’Estefania de Mónaco, que no sabia ni qui era la Campanario  fins que la van ingressar a la residència, sentir aquella remor de fons en el moment de la  mort és com una befa que li fa el destí. Els crits dels tertulians la treuen de polleguera. Com els poden agradar aquestes ximpleries?  una colla de poca soltes que es posen verds els uns als altres i vinga a cridar! Matí, tarda i nit fent safareig... No ho pot sofrir. El món seria molt millor si ningú  tingués la punyetera mania de ficar el nas en la vida dels altres.  Què li importa a ningú qui li escalfa el llit  a la veïna ? 

Per sort de seguida fan anuncis i es pot relaxar...

Veu els noranta-vuit anys de la seva vida com en una pel·lícula. I quina vida! només uns quants anys de llibertat segats per la guerra, el temps de plom del franquisme  i  quan per fi va morir el dictador, al llit per a més Inri, era massa gran... ja no podia tenir la il·lusió de canviar el món, com a molt podia fer-se la il·lusió que el món no la canviava  a ella

Podria haver-li tocat viure un altre temps sense guerres, ni explotació, ni dictadors... Però havia existit mai una època així? 

Malgrat tot, està força satisfeta de la seva vida: va saber crear una petita Arcàdia a casa seva, va criar dos fills  lliures i valents a pesar dels facciosos  i la seva podrida moral. Hi va viure molts moments felliços en aquella casa. No l’hauria volgut deixar mai. Aquí, en El bon repòs, amb aquesta olor de desinfectant i col bullida impregnant-ho tot, sense els seus llibres ni les seves flors, entre  unes velles dements que criden dia i nit  i  unes velles xafarderes que només saben veure la tele  i criticar a tort i a dret es troba molt sola.

De molt jove havia estat creient, però la seva fe va volar amb el fum de les esglésies l’estiu del 36. Últimament, potser per saber-la  a prop, ha llegit força sobre la mort i la transcendència. Però hi ha una altra vida? Li fa gràcia la seguretat amb què alguns senten càtedra, la quantitat de pàgines que se n’han escrit... si ni el savi més savi del món en podia saber res .  En definitiva, què es podia trobar? El paradís i l’infern dels capellans sembla un conte per a criatures. La reencarnació? la idea d’anar canviant de cos com qui canvia de pis, li fa angúnia. L’energia còsmica? despertar a una dimensió superior de consciència? potser és el que la convenç més...  El que és segur és que si hi ha una altra vida serà lluny de  la  mesquinesa humana.

Amb tot el que ha llegit, identifica de seguida cada pas del procés de morir: Primer té una sensació d’un gran benestar gràcies a les endorfines. Després veu el seu cos estirat al llit mentre se sent volant pel sostre: això és que comença el viatge astral... Uns minuts després una llum molt forta l’enlluerna: el túnel, és clar... Després,  res...

De cop  sent una gran cridòria. No podrien abaixar la tele ara que m’estic morint?  Però   ja no és a la residència, es troba  a la falda d’una  muntanya coronada per núvols que deixen veure un gran palau, envoltat de muralles d’or. La cridòria ve d’allà dalt. S’aixeca amb una lleugeresa que no tenia des de feia com a mínim seixanta anys i  observa amb atenció.  Hi ha unes escalinates  i a cada graó un tron on seuen homes barbuts i dones bellísssimes tots vestits amb  túniques blanques. Són ells els que estan discutint a crits.

Al seu costat hi ha homes i dones amb túniques, com ella mateixa, tots semblen contents . Dues dones enraonen molt divertides:

-          Hera  enveja Afrodita i sempre li buscarà les pessigolles.

-          I el cas és que Zeus no s’hi vol ficar,

-          El que no vol és que li piqui més la cresta, crec que en el fons li té por perquè com que cada dos per tres li posa les banyes...

Si no es desmaia és perquè les ànimes no ho poden fer.

Havia sentit a dir que Déu era de dretes però que  en fossin dotze barallant-se com en un plató del Sálvame de Luxe era massa! Hauria preferit trobar-se amb el Pere Botero i la seva caldera.