Marta coratge III

Estirada al llit, la Marta llegeix el vell quadern: 

No em va despertar el so de cap aparell. Senzillament vaig obrir els ulls.

No era a la meva habitació, tampoc a casa de la Rosa, ni  a Lloret...

Vaig aixecar les mans, alguna cosa em feia nosa. Me les vaig mirar: no portava cap anell, s’havia esborrat l’esmalt rosa... tenia una agulla clavada a una  vena de cada mà.

Llavors vaig veure que tenia les cames enlaire, agafades al sostre amb un ferro.

Suava. Vaig girar el cap i  allà estava la mama, asseguda en una cadira verda de plàstic, dormint amb la boca oberta i roncant suaument.

—Mama, què passa? Què és tot això?

Es va despertar sobresaltada i em va mirar amb els ulls lluents.

—Per fi  nena! T’has despertat, gràcies a Déu!  no ho saps, què t’ha passat? –mirava de parlar normal, però jo li notava un deix de por en la veu.

— No! On sóc? Què passa?-        

—Calma, nena. No t’esveris –em va agafar el braç mentre em tocava la cara, jo podia percebre el seu tremolor- Has tingut un accident, ets a l’hospital. Estigues tranquil·la.  El pitjor ja ha passat. Tranquil·la, no t’espantis... – em va dir acaronant-me el cabell, però notava que ella no ho estava pas,  de tranquil·la.

—Com vols que no m’espanti?

—Tant se val, potser és millor que no te’n recordis... Has tingut un accident molt greu. Has estat inconscient uns quants dies... T’han hagut d’operar i tot...  Però ara ja ha passat el pitjor. Tranquil·la, tot va bé...

Me la vaig mirar bé i vaig veure que feia mala cara. Anava sense maquillatge (potser era la primera vegada que la veia sense la seva ratlla als ulls ni els llavis pintats), tenia els ulls vermells i inflats,  es notava que s’havia fet un fart de  plorar.  De sobte vaig tenir por que em renyés, sí, em renyaria perquè no havia tornat a casa a tres quarts de deu... No hi havia tornat... però d’on... Quin garbuix! Què em devia haver passat?

—Estic cansada. Ja m’ho explicaràs després.

—Sí, filla, reposa, dorm. Tot va bé.

Vaig tancar els ulls.

 Fent un esforç de concentració, molt lentament vaig començar a recordar, primer de tot em va venir al cap un nom: Concorde. I darrere del nom com si estirés d’un cordill, vaig anar recordant tota la història: Sí, hi havia una discoteca a Sabadell que es deia així, tenia la silueta de l’avió a la façana. Feia molt temps que hi volia anar però els pares no em deixaven mai. Els de la colla hi havien anat unes quantes vegades i sempre em fregaven pels nassos com s’ho havien passat de bé. Quin pal tenir uns pares tan carques! Per això la Rosa i jo vam decidir anar-hi d’amagat. Total hi anàvem a la tarda, podia ser a casa a tres quarts de deu com imposava el papa, mai no ho sabrien...

Vaig dir als papes que volia anar al cine a Mollet amb la Rosa i no hi van posar cap pega. Ella va venir després de dinar, vam estar una bona estona xerrant a la meva habitació i després vam anar cap a Mollet caminant pel camí del pont com fèiem sempre, per no haver d’esperar el Calet que sempre trigava molt. Però no vam anar al Avenida, vam anar directes al bar Gent allà ens esperaven tots. La Rosa i jo ens vam ficar al lavabo i ens vam canviar la samarreta i ens vam maquillar. Jo portava les botes noves que havia comprat la setmana passada, les estrenava. Quan em vaig mirar al mirall em vaig veure molt guapa i la Rosa estava súper atractiva. Vam agafar els cotxes i a Sabadell!

 La disco realment valia la pena, estava molt millor que l’Infinity de Mollet: hi havia més ambient i la música era molt millor: Abba, Gary Low, Village People, Bonny M... Vaig ballar molt i encara vaig riure més. Era fantàstic estar allà ballant. El neguit de ser-hi d’amagat encara ho feia més emocionant. Mai no havia fet res sense permís dels pares, sempre havia estat una nena molt obedient,  ser allà d’estrangis era tota una aventura.

A la sortida el Pere ens va dir que ens acompanyava amb el seu Renault 12 a casa.

—Sobretot, he de ser a tres quarts de deu a casa, si no el meu pare em mata – li vaig dir. Començava a patir: si el papa arribava a saber que havia anat al Concorde, em castigaria un mes sencer sense sortir els caps de setmana. 
— No es preocupi la senyora, que el xofer la portarà puntualment al seu portal – va contestar burleta.

Els altres van riure. A mi no em va fer cap gràcia però vaig pensar que si discutia amb ell em deixaria tirada i no vaig dir res. No em queia bé el Pere, era el més lleig i antipàtic de tots, però tenia cotxe i calia aguantar-lo.

Sense dir ni una paraula em vaig asseure al seu costat, els altres es van asseure al darrere.

—No et preocupis, princesa, arribaràs a casa abans d’hora i tot. –Va dir fent-se el simpàtic com sempre.

— A veure si és veritat!

I aquí s’acabava el meu record, per més que em vaig esforçar, no vaig poder recordar res més.

Tot d’una em va fer mal la cama. “M’he trencat una cama i m’han hagut d’operar per posar-me-la bé,” vaig pensar, “no cal amoïnar-se amb una mica de sort no tornaré a l’institut fins després de Nadal.”

En aquell moment va entrar una infermera somrient.

—Hola, bufona, ja t’has despertat? Doncs ara a dormir una mica més. Em va posar una cosa en el tub de l’altre braç. Se’m va afluixar tot el cos i sense adonar-me’n tornava a flotar  plàcidament.

Quan vaig  tornar a obrir els ulls vaig veure el  papa dret, la mama seia a la cadira. Ara em caurà la bronca vaig pensar, però ell em va fer un petó al front i em va dir:

—Rateta, com estàs?

—Hola, papa, que no estàs treballant?

—No, he agafat uns dies de vacances...

—Per què? Que no anirem a Lloret aquest estiu?

—Ui! falta molt per l’estiu. Ara, t’has de posar bona.

—Què m’ha passat? M’he trencat una cama?

—Una cama i unes quantes coses més, nena, però no pateixis tot anirà bé.

—I la Rosa, i els altres com estan? També s’han fet mal?

Els pares es van mirar, incòmodes.

—S’estan curant, com tu. No et preocupis pels altres, pensa només en tu. Has de ser valenta.