Marta coratge IX

La Júlia està impacient per llegir aquell diari. En arribar a casa s’estira al sofà i el comença a llegir:

“Les llàgrimes m’omplien els ulls i em lliscaven lentament galtes avall. La mama feia veure que no se n’adonava i de tant en tant em feia algun comentari intranscendent. 

M’hauria agradat tant que m’agafés la mà i em deixés parlar de la Rosa, poder plorar amb ella sense vergonya, sense amagar-me’n...

Plorava en silenci sense poder-ho evitar i no podia contestar a res del que em deia.

Aquella tarda  em vaig adonar que no podia continuar així. Si em veia molt trista, començava a xerrar sense parar i em marejava. Jo volia quietud, necessitava que em deixessin tranquil·la i per aconseguir-ho havia de fer veure que estava contenta. Vaig trigar unes hores en adonar-me’n. Finalment em vaig construir el meu petit refugi interior per poder estar amb la Rosa, sense que em molestessin. Em vaig convertir en una experta en l’art de fingir... “

Va tirar cap endavant, volia trobar la famosa cadira de rodes...

“Un dia quan estava tan tranquil·la al llit pensant en no se què, va venir a l’habitació un home alt amb barba i els cabells blancs. De moment em vaig pensar que era un metge nou però em va dir amb veu decidida:

—Hola, Marta, sóc el Hans, el teu fisioterapeuta. He de treballar amb tu per enfortir aquesta musculatura.

—Molt bé.

—A veure, —em va agafar la cama esquerra i me la va aixecar  una mica— intenta doblegar el genoll.

—Sí, és clar...--Però per més que ho vaig intentar amb totes les meves forces el genoll no es movia.

—No puc! Com pot ser?

—Tranquil·la!

Sense dir res més va repenjar tot el seu cos sobre la tíbia i amb les mans em va agafar la cuixa i d’un cop sec em va fer  doblegar el genoll. Em va fer un mal horrorós, em van vessar les llàgrimes però no vaig dir res.

El Hans em va mirar directe als ulls i em va dir amb un somriure:

—Ja veig que ets una lluitadora, oi?

Em va fer l’ullet i se’n va anar.

Van anar passant els dies, el Hans anava venint cada matí però el progrés era molt insignificant, o això em semblava a mi i em desesperava...

Quan el veia entrar ja tremolava. Per més que intentés ser amable amb mi, no el podia veure. Em feia molt mal. Sentia com si em serressin els ossos per dins, un mal profund agut... Un mal de color vermell. Però jo no em volia mostrar feble, no volia que el Hans em fes treballar menys i cada cop que em premia la cama, jo li deia

—Més fort!

No volia quedar-me en una cadira de rodes. Havia de tornar a caminar costés el que costés. I si em feia mal m’aguantava, que prou coses havia hagut d’aguantar ja.

Quan la pelvis ja estava soldada del tot, el Hans va decidir que ja podia anar a la sala de rehabilitació a fer els exercicis. Això volia dir sortir d’aquella habitació on havia estat tancada gairebé dos mesos...

El primer dia que sortia de la meva habitació va ploure. Em van donar un xandall blau elèctric amb el nom “Santa Fe” escrit a un costat. Em  van venir a buscar amb una cadira de rodes. Com que no podia doblegar les cames, les portava estirades cap endavant. Se’m feia molt estrany anar pels passadissos en cadira de rodes, era molt diferent de quan m’havien portat al quiròfan  amb la llitera. El mal és que havíem de passar per davant de les consultes i sentia com em miraven tots els que estaven esperant-se, no m’agradava que em miressin.

La sala de recuperació era al subterrani. No hi havia finestres, la llum venia d’uns fluorescents. Era estreta i llarga. Hi havia sis lliteres, unes espatlleres, una rampa amb dues baranes, corrioles penjades del sostre. Semblava un gimnàs qualsevol. Hi havia força gent fent exercicis diferents. La majoria eren malalts de l’hospital però n’hi havia uns quants que venien cada dia de casa a fer els exercicis  que necessitaven. Tots em van preguntar què m’havia passat. Els vaig contestar amb poques paraules. No tenia ganes de donar explicacions.

El camiller em va agafar  a coll i em va posar en una llitera a esperar. El Hans va portar uns saquets plens de sorra per cada cama. Eren dos saquets de color blau cosits a unes tires que es posaven a sobre del turmell. Així els saquets penjaven per les dues bandes del peu i l’exercici consistia en anar aixecant i baixant la cama amb el genoll estirat per agafar força a la musculatura de la cama. Això amb les dues cames ja que a les dues hi tenia el fèmur trencat. Vaig estar una bona estona així , després em va fer girar bocaterrosa i ell em va doblegar la cama pel genoll i anava pressionant per tal que anés doblegant cada vegada més.

Aquell primer dia va ser molt cansat. Vaig arribar a l’habitació esgotada i de mal humor. Continuava plovent. Des del llit veia com queia suaument l’aigua amarant els arbres. Sense saber perquè aquesta imatge em va animar. Em vaig relaxar, olorant la pluja i escoltant el percudir suau de les gotes...

Cada dia a la mateixa hora em venien a buscar jo ja portava el xandall posat. Fèiem el mateix camí passant per davant la sala d’espera. I arribàvem al gimnàs. Amb el temps ja coneixia les persones que estaven allà fent rehabilitació. Els exercicis que jo feia eren els mateixos del primer dia, però els saquets de sorra anaven augmentant de pes. El Hans em donava instruccions i se n’anava mitja hora a esmorzar. Aquest moment l’aprofitava jo per forçar una mica més l’exercici. Jo feia el contrari que la majoria dels altres. Gairebé tothom quan els fisioterapeutes sortien aprofitaven per descansar, jo en canvi feia més feina. I que consti que em feia molt mal, però no podia consentir quedar-me d’aquella manera... A la tarda, a estonetes, m’asseia a la punteta del llit (les cames em quedaven bastant rígides) i feia força prement el peu cap avall per anar fent doblegar el genoll.

No tenia res més al cap: la  Rosa i que els genolls es dobleguessin. 

Després de molts dies amb aquesta rutina, va arribar el dia D

El Hans em va agafar a coll de la llitera on estava i em va posar a sobre de la llitera que estava al costat de les dues barres clavades al terra. Es va crear molta expectació a la sala tothom estava pendent de mi. El Hans em va aixecar, em va fer agafar a les barres i em va posar de peus a terra.

— Marta, ara et deixo i t’aguantes tu sola, d’acord?

 La sensació va ser bestial, de poc no caic a terra, em vaig marejar. Vaig començar a suar... Després de tres mesos era el primer cop que m’aguantava dreta.

Tots van començar a picar de mans i a cridar. Va ser el millor moment dins l’hospital: nerviosisme, por, inestabilitat, fluixesa, alegria, satisfacció, pena... un cúmul de sensacions se’m barrejaven a dins. El Hans estava a darrere amb els braços oberts per si em fallaven les forces. Vaig estar uns segons i em va tornar a la llitera. Em va abraçar content.

Però jo no estava tan contenta com ell i la gent de la sala.

Vaig tornar a l’habitació i la  mama ( que era com Déu i ho sabia tot ) estava pletòrica, jo no. Em sentia decebuda, només aguantar-me dempeus m’havia costat com si hagués pujat a l’Everest corrent. I això després de tants dies d’exercicis i sacrificis. Volia anar més de pressa! Lluitava, m’esforçava i aconseguia molt poquet...  Estirada al llit mastegava el meu mal humor. No li veia final a aquella recuperació tan lenta. De cop van començar a caure gotes, primer tímidament, després amb més força. Sense saber perquè em vaig animar una mica. A l’endemà havia de caminar.

El dia següent em va posar altra vegada a terra i em va  dir:

—Ara caminaràs: fes un pas!

Em vaig agafar a les baranes i em vaig concentrar amb totes les meves forces en la cama. Era una sensació angoixant, aquella cama  pesava com si enlloc de cama, tingués la pota del drac de Sant Jordi... però ho vaig aconseguir, tot  i que notava la cama no responia a l’ordre del cervell, l’ordre arribava amb retard. El primer pas el vaig fer amb la cama esquerra perquè la dreta era la complicada perquè era la que m’havia trencat el turmell i els dits del peu.

—Així m’agrada, campiona! —Va dir el Hans, i em va tornar a deixar en la llitera.

El següent dia vaig poder fer dos passets molt lentament i així progressivament.

El cap d’uns quants dies em vam donar uns caminadors d’aquells que porten les iaies.

El Hans va dir:

—Mireu-la que xula va amb el seu sis-cents.

Jo em sentia una mica millor perquè començava a no necessitar ningú.”