Marta coratge VII

La Marta obre la porta de casa. Diu un hola poc convençut que ningú contesta, la Sandra últimament arriba tard...Ah, avui sopa a casa del Pere. Es posa les sabatilles amb un gest d’alleujament i va a la cuina a preparar-se unes torrades amb pernil dolç, s’asseu a taula mentre comprova satisfeta que la Manuela s’ha enrecordat de fer les rajoles, que bonica la seva cuina tan blanca... mastega lentament, acaba les torrades d’esma, no té gana. Va al menjador i s’asseu a la seva butaca . El silenci li fa mal. Si com a mínim plogués... el so de la pluja sempre l’ha confortat. Agafa la carpeta, ha de fer deures, ha de presentar un treball la setmana vinent. Va a l’estudi i engega l’ordinador. I si no és capaç de seguir el ritme de les classes?... però com no ha de poder seguir-lo si pràcticament ha fet els estudis de les seves filles en paral·lel... La Sandra sí que li preocupa, encara és massa jove, no pot estar tantes hores sola... i la Júlia... 

Ser mestra tants anys després... i justament ara em trobo sola, cansada, ningú m’entén. No pensis aquestes coses, no et rendiràs ara... Com m’agradaria poder parlar amb la iaia, ella era l’única que m’escoltava, que em deixava parlar, amb ella podia plorar i era tan dolç abraçar-la, et donava una pau... Demà l’aniré a veure, pobreta, sort en té que no se n’adona de res.  També trucaré a la Júlia, li faré croquetes, com a mínim que mengi bé de tant en tant... ves a saber com s’ho manega... Amb tant espai que té a casa i que se n’hagi anat a viure amb aquell individu en un piset petit com una capsa de mistos. 

Es concentra en la pantalla, a veure si sant Google li proporciona la informació que necessita, si s’ha matriculat és per treballar de valent.

Va a l’habitació a buscar klinex. Ja són quarts d’onze i la Sandra sense venir. Obre el calaix i veu la capseta de música, va ser el primer regal que li va fer el Pere, a l’hospital, la va obrir i les notes del “Per a Elisa” van trencar el silenci...

Te la regalo per allò de la cançó, li va dir. Quina cançó? No sé de qui és, la tocava una noia amb una guitarra al carrer: “Cuando estoy triste elijo mi cajita de música, no lo hago para nadie sólo porque me gusta. Hay quien escribe cartas,quien sale a ver la luna para olvidar yo elijo mi cajita de música”.

Tanca la capseta i la torna a deixar al seu lloc. Si d’aquí a mitja hora no és aquí truco al Pere i li munto un sidral. Demà ha de matinar.

Es fica a la cuina per fer la massa de les croquetes. També li faré escalivada que li agrada molt. Que prima que està ben bé s’ha aprimat tres quilos...

La Filomena, fa anys que viu a la residència, als seus 96 anys és només una ombra de la dona forta i decidida que ha estat sempre. Viu absent en un món estrany on es confon present i passat. Avui és el seu sant encara que ella no ho sàpiga, la Júlia no se n’ha oblidat i la va a veure amb un ram de flors

—Felicitats iaia

—Martica, como estás ?

—Soy la Júlia, iaia, la hija de Marta

—¿Martica que llueve?

—No

—¿Dónde has dejado la silla de ruedas, hija? No hagas tonterías, eh, no quieras ir demasiado de prisa...

—quina cadira de rodes?

—hija, está bien que quieras volver a caminar, pero descansa, hija, descansa...

—que quieres decir, iaia?

—oh que flores tan bonitas! Ponlas en el vaso, aquí sobre la mesita.      

Després, per més que la Júlia li va parlar, no va tornar a obrir la boca absorta en la contemplació de les flors.