Marta coratge XI

Quan la Marta entra les altres ja estan dinant. Han arraconat dibuixos i cartolines a un extrem de la taula, la sala de profes fa de menjador per una estona, hi ha molta llum, se senten trossos de conversa de la gent que passa pel carrer perquè la finestra dóna directament a la vorera... Posa la seva safata damunt la taula amb el dinar: carxofa al forn, amanida de pasta i iogurt desnatat. Amb els cabells ben allisats, gràcies a  més de mitja hora  de raspall i assecador, la bata neta i la ratlla als ulls, la Marta fa goig. Ningú diria que porta quatre hores treballant amb nens petits.

La Neus i la Esther estan comentant  la reunió de pares d’ahir.

—A tu com et va anar? -  li pregunta l’Esther.

—Molt bé, vam estar enraonant fins a les 7...

—Què dius? ­­­­­­­­­­­­­­­­­ Però de què parlàveu?

—És que després  del control dels esfínters, vaig aprofitar per ensenyar-los les safates d’experimentació, i després vam començar a parlar de cada nen, ja saps...

—Quines ganes!

—No em feia res sortir tard , ja havia acabat el treball de psicologia, i ara a casa no m'hi espera ningú. La Sandra, era amb el seu pare. Per cert després la trucaré per veure quina nota ha tret...

—Sí, dona, però després de tot el dia currant... jo me la vaig polir amb una horeta...

La Marta no diu res, menja  fent servir una forquilla petita, per fer-s’ho durar més,  i mira la  foto de carnaval, totes vestides de nina, sota el rètol Llar d'infants el trenet, penjada a la paret.  Al costat, en una pissarra, hi ha diversos quadrants per repartir les tasques.

Sona el  mòbil. Hola guapa! T’han dit la nota de socials? Molt bé! Has vist que t’he deixat croquetes? Adéu, carinyo.

—Li han posat un 9 – explica quan penja - no sé què hauria d’haver fet per tenir un 10...

—Amb un 9 et queixes? – la Neus se la mira incrèdula mentre posa una càpsula de cafè a la màquina.- Em prendré un gelocatil amb el cafè – té la pastilla preparada a la mà i quan agafa el got en vessa una mica  i es taca la bata.

—Jo en tinc una de neta, però no crec que et vagi bé....

L’Esther riu perquè la Neus pesa, com a mínim, vint quilos més que la Marta.

De la mirada que li fa la neus, la Marta calla de cop i s’asseu a l’ordinador. Sent com tantes altres vegades l’hostilitat de les seves companyes, feta mig d’enveja mig de ràbia davant de tant perfeccionisme i tanta voluntat. Potser per això  no té gaire amistat amb cap d’elles, li costa relacionar-se amb la gent. 

Pensa amb el que van parlar ahir mateix al seminari d’educació emocional, quan de cop i volta davant d’una reflexió sobre les motxilles emocionals, es va posar a plorar davant de tothom. Van parlar de l'autoestima, de perfeccionisme i s'hi va sentir reflectida. Potser tenia raó la Júlia.

— Gràcies per deixar-me'l llegir.—li va dir donant-li el quadern — Ara entenc moltes coses i t'entenc millor a tu també. Mama, t’aniria bé anar a una teràpia, no has superat el trauma de l’accident ...

—Si, dona, per teràpies estic jo, que no ho veus que no tinc temps de res?

—Pensa-t’ho bé, mama, les ferides mal tancades no es curen mai, a més estàs molt sola, no tens amigues, nosaltres ens hem fet grans... amb el papa no hi ha volta enrere...

Li va donar un telèfon i ella el va guardar amb escepticisme. Ara, després de l’espectacle del dia anterior, pensa que potser sí que hauria de fer alguna cosa.

La Júlia també li va preguntar:

—Mama, i per què sempre escrivies  de la pluja?  tot el quadern està ple de comentaris sobre la pluja, què hi pinta?

—Te n`has adonat? Ja sé que és una tonteria, però en els moments  més importants de la meva vida ha plogut: quan vaig començar la recuperació, quan em vaig casar, quan vas néixer tu, quan va néixer ta germana...

—I què?

—Doncs que, ja se que te’n riuràs de mi, de vegades, penso que és la Rosa que m’envia missatges...

—Què dius?

—No sé, plou i el soroll de la pluja em calma i me’n recordo d’ella, de la Rosa, de l’amistat que teníem i que ningú ha pogut trencar. I penso que potser la Rosa m’està enviant missatges d’aigua.

— Què vols dir?

—La Rosa hi creuia molt en aquestes coses, un dia mig rient em va dir que quan ella es morís enviaria missatges als vius, sí, ja ho sé que és una bestiesa... però com que els dies de pluja ens agradaven tant, i després sempre ha plogut en els dies importants... no sé...

—Ai, mama, aquesta sí que no me l'esperava. Fes-me cas i telefona a la Luna, és molt agradable i t'ajudarà.

La Marta somriu recordant el somriure de la Júlia. Té raó. Ha de demanar hora. I si ho ha de fer millor ara que després, agafa el mòbil i marca el número de la terapeuta, sona un tro i abans que contestin cau una pluja molt fina...

FI