Impossibles?

25-9-91 Gràcies oh Trankimazin!!! Cada dia aclareixo més els conceptes. Com sempre a base d'òsties. Ahir vaig tenir un dia intens amb Pili. Quin era el meu objectiu? Un cop més sentir-me realitzat per alguna tia.  Estic igual que al començament. Realment crec que el veritab le problema sóc jo mateix. No sóc capaç d'enfrontar-me a la solitud. Hi ha massa coses que fer amb mi mateix. Tinc un entrellat de sentiments brutal.He de tornar a començar. Però què cony és el que sento realment? estimo la Mar? estimo la Pili? no estic tranquil. L'actitud coherent i madura seria saber esperar amb tranquil·litat i fer les coses com cada dia. No pensar que les faré quan ella torni. Només espero l'endemà per poder trucar-la . Aquesta anotació en concret li sembla significativa a la Joana. Torna a llegir-la i torna a treure'n les mateixes conclusions: en primer lloc, el Lluís es medica (ha buscat el medicament al Google i veu que està indicat per a l'ansietat generalitzada...

Els dies següents van ser bastant atrafegats. El Josep, quan tenia temps lliure, es dedicava a restaurar el mirall que havia portat de la casa abandonada, ho feia en el soterrani, per això no s'havia fixat gaire en la taula de l'estudi on la Joana passava hores i hores asseguda a l'ordinador. Però aquell dissabte, abans d'anar a jugar a la petanca, va entrar a l'estudi per fer una ullada a la previsió del temps, que si havia de ploure l'endemà no hi hauria partida... Es va quedar garrativat. La Joana estava com sempre asseguda a la taula, però l'ordinador estava apagat, estava escrivint alguna cosa, tan concentrada que ni el va sentir... Les parets estaven plenes de gràfics, esquemes, algunes fotografies. La taula totalment empaperada amb fulls de colors diferents. Semblava una d'aquelles seqüències de les pel·lícules de policies en què el detectiu principal està analitzant assassinats en sèrie. --Què és tot això? --Estic fent-me un esquema a partir d...

--Què estàs fent? -- va preguntar la Joana entrant al menjador-- què és tot aquest escampall? --Són les coses que vaig portar de la casa d'Argentona. Mira, això és un diari i tot això  fotografies i diapositives. -- I què, diu alguna cosa interessant, aquest diari? --Tu mateixa, llegeix-lo, a mi em fa una mica d'angúnia llegir les confidències d'algú que no coneixem ni sabem si és viu o mort. --No exageris, home, aquest paio deu tenir la nostra edat... fixa't--diu ensenyant-li una fotografia--tu tenies un jersei com aquest, te'n recordes? --No --Doncs és el que portaves a la plaça Reial, el dia que ens vam conèixer. --Quina memòria! Mentre el Josep mira les monedes, d'un munt de països de mig món, la Joana va llegint el diari. Aquell noi no era gents feliç, el diari era un seguit de lamentacions. Havia tingut una nòvia que li havia posat les banyes, a partir d'aquí tenia por que les altres noies també l'enganyessin. Més que por el que tenia aque...

Quan li va arribar el “parte” va respirar alleugerit, tenia por que l’enviessin altre cop a Lleida, hi havia partit i no se’l podia perdre ara que per fi podia veure el canal plus. Mentre conduïa cap a Argentona mil coses passaven pel seu cap,   la ràdio parlava de les xifres de l’atur, la crisi, les retallades... què li havien d’explicar a ell, podia fer una conferència sobre els efectes de la crisi, ja era dia 15 i encara no havia cobrat la nòmina, la hipoteca sí que li havien cobrat... fins quan podria aguantar?     En fi, millor no encaparrar-s’hi, no estava farcit el facebook de missatges optimistes? Aquells filòsofs de pa sucat amb oli que amb una ingenuïtat fabulosa donaven la recepta de la felicitat a cada cantonada eren una altra cara de la crisi... en fi, era qüestió d’encarar     cada dia de la millor manera possible i no encaparrar-s’hi gaire... El "parte" deia que s’havia de buidar la casa, aquesta vegada no havia de fer cap mantenimen...

Quan la Marta entra les altres ja estan dinant. Han arraconat dibuixos i cartolines a un extrem de la taula, la sala de profes fa de menjador per una estona, hi ha molta llum, se senten trossos de conversa de la gent que passa pel carrer perquè la finestra dóna directament a la vorera... Posa la seva safata damunt la taula amb el dinar: carxofa al forn, amanida de pasta i iogurt desnatat. Amb els cabells ben allisats, gràcies a  més de mitja hora  de raspall i assecador, la bata neta i la ratlla als ulls, la Marta fa goig. Ningú diria que porta quatre hores treballant amb nens petits. La Neus i la Esther estan comentant  la reunió de pares d’ahir. — A tu com et va anar? -  li pregunta l’Esther. — Molt bé, vam estar enraonant fins a les 7... — Què dius? ­­­­­­­­­­­­­­­­­ Però de què parlàveu? — És que després  del control dels esfínters, vaig aprofitar per ensenyar-los les safates d’experimentació, i després vam començar a parlar de cada nen, ja saps.....

La Júlia aixeca els ulls del quadern. quan li va passar tot això la mama era tres anys més petita que jo ara... mai m'hauria pensat que l'accident fos així... si m'arriba a passar a mi, m'hauria ensorrat... hauria estat la mama la que em donaria forces per tirar endavant... i no podia parlar amb ningú, ara tampoc pot parlar... potser ens hem passat amb ella, però és que és tan pesada, és clar que si jo hagués tingut un accident no voldria ni parlar de cotxes,  ni de motos... Necessita saber-ne més Continua llegint: "Finalment va arribar el dia d’anar a casa. Els metges em van deixar sortir abans d’hora de l’hospital perquè estaven preocupats pel meu pes: m’havia aprimat 12 quilos. Per això encara que m’hauria convingut estar unes setmanes més a l’hospital van pensar que era millor enviar-me a casa. Un dissabte al migdia abans de dinar, vaig sortir de l’hospital. Els caminadors i unes crosses eren part de l’equipatge. Va ser un moment especial. És curiós: n...

La Júlia està impacient per llegir aquell diari. En arribar a casa s’estira al sofà i el comença a llegir: “Les llàgrimes m’omplien els ulls i em lliscaven lentament galtes avall. La mama feia veure que no se n’adonava i de tant en tant em feia algun comentari intranscendent.   M’hauria agradat tant que m’agafés la mà i em deixés parlar de la Rosa, poder plorar amb ella sense vergonya, sense amagar-me’n... Plorava en silenci sense poder-ho evitar i no podia contestar a res del que em deia. Aquella tarda   em vaig adonar que no podia continuar així. Si em veia molt trista, començava a xerrar sense parar i em marejava. Jo volia quietud, necessitava que em deixessin tranquil·la i per aconseguir-ho havia de fer veure que estava contenta. Vaig trigar unes hores en adonar-me’n. Finalment em vaig construir el meu petit refugi interior per poder estar amb la Rosa, sense que em molestessin. Em vaig convertir en una experta en l’art de fingir... “ Va tirar cap endavan...