T'has superat!




La Mercè s’atura una estona a la porta del menjador i somriu satisfeta, tot està perfecte: al mig de l’estança, la taula rodona de vidre, amb aquelles potes de ferro tan singulars, al seu voltant  sis cadires còmodes i elegants amb el respatller alt i l’encoixinat de ras amb ratlles blanques i negres, semblen esperar els convidats.
Es posa l’arracada que duu a la mà, una perla, i va revisant complaguda tots els detalls. Tot està com ella ho ha planejat: la taula parada amb estovalles blanques de lli, la vaixella blanca de vora daurada, les copes de cristall gravat  i enmig de la taula el centre de roses vermelles que trenca la blancor del conjunt, amb dos canelobres a cada costat.
A la cuina  els cambrers de la bonne nourriture enllesteixen els entrants.
Es mira al mirall per comprovar un cop més que la perruquera ha fet una feina excel·lent, aquest tall de cabell li dóna un aire alhora modern i exclusiu. Avui està especialment guapa, ho ha de reconèixer.
Ja no poden trigar gaire. Encén les espelmes i retoca la dispoció de les flors.
-       ­Caram, Mercè, aquest cop t’has superat a tu mateixa – L’Enric entra a l’habitació i li fa un petó a la galta – si no em donen el càrrec no serà pas per falta de glamour...
No triguen gaire en arribar els convidats, el president i el soci majoritari de l’empresa amb les seves esposes.  Després de fer les presentacions i de prendre una copa de cava a la saleta, s’asseuen a taula.
Un cambrer  amb posat seriós serveix i anomena amb parsimònia cada plat: “farcellets de parmesà amb pesto”,  “cassoletes d’ou de guatlla amb caviar” i finalment "caramélisées petite surprise”,  una mena de xupa-xups, vermells i brillants, punxats amb delicadesa en uns  bonics suports de cristall. 


Madame Clement n’agafa un delicadament  i li fa una petita mossegada somrient. Tot d’una es posa vermella i comença a tossir. Un tros de surprise va a parar a l’escot de la dona del president. Quelle horreur! Xiscla.
- No es quedi com un estaquirot, Aigua!- crida l’Enric mentre la Mercè corre a donar-li copets a l’esquena
El cambrer ve corrent amb un gerro, s’entrebanca amb la Mercè i  el gerro xoca amb el platl i tota l’aigua cau sobre Madame Clement. La dona queda xopa i el plat ple de vidres. El president riu mentre la seva dona continua remugant Quelle horreur!
-       Inútil ! –crida l’Enric
-       Ho sento jo...
-       Calli, calli i porti una tovallola – diu la Mercè mentre continua donant copets a l’esquena de madame Climent cada vegada més vermella.
El president riu més fort. La presidenta es treu el tros de menjar de l’escot. Quelle horreur!
-       que tenia pinyol la cerise? – pregunta Monsieur Clement.
-       No, si no era una cirera, era xerry...
-   Terry quoi?
-       Tomàquets xerry caramelitzats...
-       Oh no, no és possible, madame és al·lèrgica al tomàquet!
-       Oh, je regrette, je no ho sabia, oh, oh....- la Mercè dóna voltes com una baldufa, més vermella que Madame Clement
El president deixa de riure. La seva dona xiscla. Una ambulància! Una ambulància.L’Enric treu el mòbil de la butxaca però no encerta els números, sua, tremola. Sorry, sorry, El marit estira la muller a terra, els ulls en blanc. La presidenta xiscla. Calma, calma, crida el president, l’Enric no encerta els números i li pren el mòbil. La Mercè es precipita a la porta.... el president parla pel mòbil.  Passen els minuts entre murmuris de temor. De seguida vindrà l’ambulància. Venti-la una mica
 De sobte entra la Mercè corrent amb un home amb una xeringa a la mà. Emmudeix tothom. Li posa la injecció. La dona obre els ulls i tots riuen alleujats.

-       El veí és infermer...  -murmura la Mercè.
-      Caram, Mercè, aquest cop t’has superat a tu mateixa.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Miralls I

Imatge
Quan li va arribar el “parte” va respirar alleugerit, tenia por que l’enviessin altre cop a Lleida, hi havia partit i no se’l podia perdre ara que per fi podia veure el canal plus. Mentre conduïa cap a Argentona mil coses passaven pel seu cap,   la ràdio parlava de les xifres de l’atur, la crisi, les retallades... què li havien d’explicar a ell, podia fer una conferència sobre els efectes de la crisi, ja era dia 15 i encara no havia cobrat la nòmina, la hipoteca sí que li havien cobrat... fins quan podria aguantar?     En fi, millor no encaparrar-s’hi, no estava farcit el facebook de missatges optimistes? Aquells filòsofs de pa sucat amb oli que amb una ingenuïtat fabulosa donaven la recepta de la felicitat a cada cantonada eren una altra cara de la crisi... en fi, era qüestió d’encarar     cada dia de la millor manera possible i no encaparrar-s’hi gaire... El "parte" deia que s’havia de buidar la casa, aquesta vegada no havia de fer cap mantenimen...
Més informació

Marta coratge X

Imatge
La Júlia aixeca els ulls del quadern. quan li va passar tot això la mama era tres anys més petita que jo ara... mai m'hauria pensat que l'accident fos així... si m'arriba a passar a mi, m'hauria ensorrat... hauria estat la mama la que em donaria forces per tirar endavant... i no podia parlar amb ningú, ara tampoc pot parlar... potser ens hem passat amb ella, però és que és tan pesada, és clar que si jo hagués tingut un accident no voldria ni parlar de cotxes,  ni de motos... Necessita saber-ne més Continua llegint: "Finalment va arribar el dia d’anar a casa. Els metges em van deixar sortir abans d’hora de l’hospital perquè estaven preocupats pel meu pes: m’havia aprimat 12 quilos. Per això encara que m’hauria convingut estar unes setmanes més a l’hospital van pensar que era millor enviar-me a casa. Un dissabte al migdia abans de dinar, vaig sortir de l’hospital. Els caminadors i unes crosses eren part de l’equipatge. Va ser un moment especial. És curiós: n...
Més informació

Remei II

Imatge
Vaig recordar el soroll dels petards que tirava la canalla per tot arreu i una foguera que s’endevinava a la llunyania, l'olor penetrant del gesamí... Començava l’estiu i jo només tenia 25 anys. La vida somreia però jo no me n'adonava, per sobre de tot jo sentia aquella nit un basqueig, un desassossec tan gran que per poc no giro cua. No estava segura d’anar amb la roba adequada, em sentia estranya, disfressada. Tenia por d’estar fora de lloc... Vaig estar una bona estona davant de la porta sense atrevir-me a obrir-la, finalment ho vaig fer. L’ambient no podia ser més agradable: la piscina il·luminada, taules amb canapès, begudes, coca i copes de xampany, música, gent rient... La Cristina i el Joan estaven enfeinats portant safates i copes i només em van saludar de passada. Em vaig quedar en un racó del jardí sense saber què fer. Fins que va arribar la Cristina i em va oferir un canapè. — Vaig a buscar els nens no sé on s’han ficat... Mentre la mirava...
Més informació