Que gran!


Aquell dia va ser diferent des de bon matí. No va venir la mare a llevar-lo, ni tampoc el pare. Va ser la tieta Pili qui ho va fer.
    - La mare és al hospital, ha de néixer el teu germanet.- No li va dir res més. Ell tampoc no va preguntar.
La tieta Pili no semblava que hagués fet gaire biberons, el Gerard el va trobar massa calent i amb pocs cereals i no se’l va acabar. Tampoc no li va fer les formiguetes a l’esquena quan el vestia, ni li va deixar olorar el pot de la colònia...  segurament tenia pressa i estava atabalada.
A l’escola bressol el Gerard va estar neguitós i ploraner tot el matí. Li van dir que no es portava bé: va mossegar dos nens i li va abocar tot una galleda de sorra a un altre. Aquell dia es va quedar a dinar. Hi havia llenties, no li agradaven i en va menjar poques. Tampoc no va dormir bé la migdiada. A les cinc van venir-lo a recollir el seu pare i dos tiets.
-      Vinga campió! Anem a veure la mare i el germanet. Ja veuràs que petit.
-      Porta’t bé a l’hospital que tu ja ets gran.
El Gerard va abraçar el pare plorant, volia que l’agafés a coll. Però el pare no ho va fer, potser no se’n va adonar o potser tenia pressa, el va posar a la cadireta del cotxe i el va engegar.
Quan va arribar a l’hospital hi havia molta gent a l’habitació. Tots li feien petons. Hi havia una senyora, que ell no recordava de res, que li va pessigar les galtes tot dient-li “que maco, ja ets tot un homenet”, el Gerard se’n va desempallegar com va poder, volia abraçar la mama. Però abans d’arribar al llit dos o tres persones més li van tocar el cap tot dient-li: “ ara tu ets el gran, has d’ajudar la mama amb el germanet”  “ ell és molt petit, però tu ets gran”. Ell només volia abraçar la mare. S’hi va llançar amb força als braços.
-      Vigila, que li faràs mal! – van cridar tots alhora, el pare el va apartar – la mama està molt cansada, fes-li un petó i deixa-la descansar.
Després volant per l’aire el va portar a veure el germanet. Tothom el mirava embadalit, ell només va veure un nino petit i arrugat que jeia en un llitet.
-      T’agrada el germanet? Oi que és maco?
El Gerard no va contestar, es va mirar el nadó amb cara trista, va ficar la mà sota la manteta per veure que hi havia. Ràpidament la hi van enretirar. Llavors va veure el xumet que el menut tenia a la boca i ràpidament li va agafar i se’l va posar a la seva.
-      Què fas?- li van prendre el xumet amb brusquedat- És del germanet. Deixa’l no el pots tocar, és massa petit!
Després  d’una estona d’estar a l’hospital la tieta Pili se’l va endur a casa seva.
-      Avui dormiràs aquí amb mi, ja veuràs que ve ens ho passarem.
-      I la mama?
-      La mama s’ha de quedar amb el germanet a l’hospital, és molt petit i necessita la mama.
-      Jo vull la mama!
-      No et preocupis, aviat podràs anar a casa amb la mama. Has de ser valent, ets el gran.
El Gerard no va dir res. Va agafar l’osset i el xumet i es va posar en un racó del sofà. La tieta Pili va anar a la cuina a fer el sopar.
Al cap d’una estona va anar a l’habitació, hi havia un mirall, s’hi va apropar. Va veure un nen rodanxó, amb un nassarró rodonet com un cigró, els ulls grans i negres eren tristos, vestia un xandall arrugat, li sobresortia el bolquer per damunt del pantalon, duia un osset a la mà i el xumet a la boca, el seu cap no arribava a la taula de l’ordinador.
La típica imatge  d’un nen gran.





Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Miralls I

Imatge
Quan li va arribar el “parte” va respirar alleugerit, tenia por que l’enviessin altre cop a Lleida, hi havia partit i no se’l podia perdre ara que per fi podia veure el canal plus. Mentre conduïa cap a Argentona mil coses passaven pel seu cap,   la ràdio parlava de les xifres de l’atur, la crisi, les retallades... què li havien d’explicar a ell, podia fer una conferència sobre els efectes de la crisi, ja era dia 15 i encara no havia cobrat la nòmina, la hipoteca sí que li havien cobrat... fins quan podria aguantar?     En fi, millor no encaparrar-s’hi, no estava farcit el facebook de missatges optimistes? Aquells filòsofs de pa sucat amb oli que amb una ingenuïtat fabulosa donaven la recepta de la felicitat a cada cantonada eren una altra cara de la crisi... en fi, era qüestió d’encarar     cada dia de la millor manera possible i no encaparrar-s’hi gaire... El "parte" deia que s’havia de buidar la casa, aquesta vegada no havia de fer cap mantenimen...
Més informació

Marta coratge X

Imatge
La Júlia aixeca els ulls del quadern. quan li va passar tot això la mama era tres anys més petita que jo ara... mai m'hauria pensat que l'accident fos així... si m'arriba a passar a mi, m'hauria ensorrat... hauria estat la mama la que em donaria forces per tirar endavant... i no podia parlar amb ningú, ara tampoc pot parlar... potser ens hem passat amb ella, però és que és tan pesada, és clar que si jo hagués tingut un accident no voldria ni parlar de cotxes,  ni de motos... Necessita saber-ne més Continua llegint: "Finalment va arribar el dia d’anar a casa. Els metges em van deixar sortir abans d’hora de l’hospital perquè estaven preocupats pel meu pes: m’havia aprimat 12 quilos. Per això encara que m’hauria convingut estar unes setmanes més a l’hospital van pensar que era millor enviar-me a casa. Un dissabte al migdia abans de dinar, vaig sortir de l’hospital. Els caminadors i unes crosses eren part de l’equipatge. Va ser un moment especial. És curiós: n...
Més informació

Remei II

Imatge
Vaig recordar el soroll dels petards que tirava la canalla per tot arreu i una foguera que s’endevinava a la llunyania, l'olor penetrant del gesamí... Començava l’estiu i jo només tenia 25 anys. La vida somreia però jo no me n'adonava, per sobre de tot jo sentia aquella nit un basqueig, un desassossec tan gran que per poc no giro cua. No estava segura d’anar amb la roba adequada, em sentia estranya, disfressada. Tenia por d’estar fora de lloc... Vaig estar una bona estona davant de la porta sense atrevir-me a obrir-la, finalment ho vaig fer. L’ambient no podia ser més agradable: la piscina il·luminada, taules amb canapès, begudes, coca i copes de xampany, música, gent rient... La Cristina i el Joan estaven enfeinats portant safates i copes i només em van saludar de passada. Em vaig quedar en un racó del jardí sense saber què fer. Fins que va arribar la Cristina i em va oferir un canapè. — Vaig a buscar els nens no sé on s’han ficat... Mentre la mirava...
Més informació