Remei IV


Altra vegada el telèfon, no em podien deixar tranquil·la?

Sentia passes o estava al·lucinant?

--Qui hi ha?
--Ostres Remei, que no senties el telèfon? porto tot el matí trucant-te, tenia por que no haguessis pres mal...--la Cristina intenta destapar-me, però jo m'hi resistia-- vinga, lleva't d'una vegada que et convido a dinar.
--No en tinc ganes, deixa'm
--No em facis aquest lleig, no veus que és el sant del Joan? a més vindrà la nena...

M'agafà amb mans fermes i em  va portar cap al lavabo.

--Vinga, mentre et dutxes et preparo l'esmorzar...

No tenia forces per negar-m'hi. D'altra banda feia tant que no veia a la nena...

El dinar va ser molt agradable, hi havia una altra convidada, l'Àngels, una cosina de la Cristina que acabava de venir de Santo Domingo on estava treballant en una ONG d'ajuda a la infantesa. 

--Si haguéssiu vist aquelles criatures amb quina il·lusió van preparar la funció, i com cantaven de bé. Era el duet dels gats de Rossini. I amb l'excusa de la funció vam treballar-ho tot: la plàstica amb les màscares, no us podeu imaginar quina meravella..., ciències naturals estudiant els gats, la música, les emocions... --- va sospirar satisfeta-- no us podeu imaginar com és d'agraït veure aquells nens com arriben a les cases i com van evolucionant...

Tothom escoltava en silenci. M'agradava aquesta dona, es notava que hi posava l'ànima en la seva feina.

--Ara falta personal, estem buscant infermeres per fer cursos de prevenció i higiene i per atendre els nens de les cases.
--Infermeres?, la Remei és infermera...

La Cristina em mirà amb insistència. Ho havia planejat tot, era evident. Quina barra, què s'havia cregut?

--Però, jo, no , no pot ser...
--Estan buscant una persona per sis mesos...

Tots em miraven ansiosos.

--Esteu bojos? què se m'ha perdut a mi a Santo Domingo?
--I per què no, Remei?--diu la Cristina-- aquells nens necessiten molt amor i tu també...
--Fem una cosa --va dir la nena agafant-me la mà-- oi que tens vacances a l'agost?
--Sí
-- Nosaltres aquest estiu anirem a Santo Domingo, vull que el l'Alexander conegui els seus orígens, i és clar anirem a veure l'orfenat, per què no vens amb nosaltres i després ja decidiràs...

La mirava i encara veia aquella nena que volia encendre la foguera, insistiria tant com quan era petita. Vaig mirar l'Alexander, el seu fill, em va somriure i tota la seva careta negra es va il·luminar.

--Ja m'ho pensaré, no em maregis nena
--Va digues que sí -- i em fa un petó a la galta-- així nosaltres podrem sortir alguna nit de festa i tu ens cuides el nen...

I si em deixava portar? estava clar que havien estat fent conxorxa a la meva esquena, em volien ajudar. I si tenien raó? Què hi podia perdre?

Havia perdut una oportunitat de canvi, no en volia perdre una altra.





Fi



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Miralls I

Imatge
Quan li va arribar el “parte” va respirar alleugerit, tenia por que l’enviessin altre cop a Lleida, hi havia partit i no se’l podia perdre ara que per fi podia veure el canal plus. Mentre conduïa cap a Argentona mil coses passaven pel seu cap,   la ràdio parlava de les xifres de l’atur, la crisi, les retallades... què li havien d’explicar a ell, podia fer una conferència sobre els efectes de la crisi, ja era dia 15 i encara no havia cobrat la nòmina, la hipoteca sí que li havien cobrat... fins quan podria aguantar?     En fi, millor no encaparrar-s’hi, no estava farcit el facebook de missatges optimistes? Aquells filòsofs de pa sucat amb oli que amb una ingenuïtat fabulosa donaven la recepta de la felicitat a cada cantonada eren una altra cara de la crisi... en fi, era qüestió d’encarar     cada dia de la millor manera possible i no encaparrar-s’hi gaire... El "parte" deia que s’havia de buidar la casa, aquesta vegada no havia de fer cap mantenimen...
Més informació

Marta coratge X

Imatge
La Júlia aixeca els ulls del quadern. quan li va passar tot això la mama era tres anys més petita que jo ara... mai m'hauria pensat que l'accident fos així... si m'arriba a passar a mi, m'hauria ensorrat... hauria estat la mama la que em donaria forces per tirar endavant... i no podia parlar amb ningú, ara tampoc pot parlar... potser ens hem passat amb ella, però és que és tan pesada, és clar que si jo hagués tingut un accident no voldria ni parlar de cotxes,  ni de motos... Necessita saber-ne més Continua llegint: "Finalment va arribar el dia d’anar a casa. Els metges em van deixar sortir abans d’hora de l’hospital perquè estaven preocupats pel meu pes: m’havia aprimat 12 quilos. Per això encara que m’hauria convingut estar unes setmanes més a l’hospital van pensar que era millor enviar-me a casa. Un dissabte al migdia abans de dinar, vaig sortir de l’hospital. Els caminadors i unes crosses eren part de l’equipatge. Va ser un moment especial. És curiós: n...
Més informació

Remei II

Imatge
Vaig recordar el soroll dels petards que tirava la canalla per tot arreu i una foguera que s’endevinava a la llunyania, l'olor penetrant del gesamí... Començava l’estiu i jo només tenia 25 anys. La vida somreia però jo no me n'adonava, per sobre de tot jo sentia aquella nit un basqueig, un desassossec tan gran que per poc no giro cua. No estava segura d’anar amb la roba adequada, em sentia estranya, disfressada. Tenia por d’estar fora de lloc... Vaig estar una bona estona davant de la porta sense atrevir-me a obrir-la, finalment ho vaig fer. L’ambient no podia ser més agradable: la piscina il·luminada, taules amb canapès, begudes, coca i copes de xampany, música, gent rient... La Cristina i el Joan estaven enfeinats portant safates i copes i només em van saludar de passada. Em vaig quedar en un racó del jardí sense saber què fer. Fins que va arribar la Cristina i em va oferir un canapè. — Vaig a buscar els nens no sé on s’han ficat... Mentre la mirava...
Més informació