Por II

        A la casa del costat de la tia Angeleta hi vivia un matrimoni gran amb un fill que llavors deuria tenir uns vint i cinc anys. Es deia Joaquim però tothom li deia Quimet. Era un noi espavilat que de seguida va veure una oportunitat amb aquella dona que semblava abandonada de tothom. Però hi havia algú altre que havia tingut la mateixa idea.  Unes nebodes, filles d´una germana, la tia Agnès, que es feien esporàdicament i que llavors se´ls va despertar l´estimació que tenien per la seva tia. La van anar  veure i la van convèncer que ja no tenia edat per viure sola i que elles estaven disposades a anar a viure amb ella i donar-li tot el suport que necessitava. Treballaven a casa, cosint camises d´home. Necessitaven una màquina de cosir, i justament n´hi havia una, en molt bon estat en una d´aquelles  habitacions, on també hi havia una post per planxar, planxa i tot el que, en aquell temps es feia servir. Tot semblava que anava prou bé.    Anaven i tornaven de la feina i encara els quedava temps per mantenir la casa arreglada.         

      Però la tia Angeleta era més difícil del que semblava.  Tenia una manera molt particular d'entendre la vida i ficava cullerada en les anades i vingudes de les noies que estaven acostumades a fer el que els venia de gust sense haver de donar explicacions d'on anaven ni d´on venien. La tia Angeleta tenia certa afició a les coses esotèriques que barrejava sense cap mirament amb la devoció als sants i l'església. Sovint acabava una conversa amb   sortides extravagants. Pel que feia a l'ordre i l'administració domestiques,els seus costums eren molt particulars amb tendència a la deixadesa i la ganduleria. Tot plegat feia que la convivència fos complicada i que les nebodes que se les prometien felices pensant que podrien fer i desfer i aprofitar-se dels diners de la tia no les tinguessin totes ...

   El fet definitiu que va acabar amb aquella convivència va succeir quan després d'una acalorada discusió la tia va dir que es trobava malalment. La Roseta,  va intentar donar-li una tassa de til·la, però la tia Angeleta la va rebutjar amb una violència  fora de to.  La noia va examinar el pot on havia bullit l'aigua i va notar una forta olor d'orins. A  Sant  Andreu a l´hivern hi feia molt fred i per anar a la comuna s´havia de sortir a  l'eixida i la tia Angeleta per no agafar fred utilitzava un pot vell a mode d'orinal! 

   Les noies van quedar escandalitzades i van decidir deixar la casa. No es va tornar a parlar de la til·la . Van trobar una manera d´evitar-se retrets.  Com cada dia anaven i venien carregades amb la feina, feta o per fer, no els costava gaire afegir-hi part de la seva roba particular. Quan ho   tingueren tot recollit, marxaren com sempre, sense dir res de les seves intencions.

     I així acabà l´episodi, i la tia Angeleta tornà viure sola.   En Quim aprofità l´ocasió i de seguida continuà imposant la seva presència, que mentre hi van haver les nebodes s´havia deteriorat una mica. No passava dia que no anés a veure la tieta, així li deia, i a portar-li alguna llaminadura o, al menys a fer petar la xerrada. No sé si no ens equivocarem al atribuir-li  unes intencions que no tenia i el que de debò el motivava era l´afecte que li havia despertat aquella pobra dona que semblava abandonada de tothom. Ell es preocupà de que no li faltés mai res i quan el necessità el tingué sempre al costat. 

Sempre que jo l'anava a veure, que no era gaire sovint , ja  sense el pare, el Quimet l'acompanyava. La tia em rebia en aquell menjador de sempre i m'oferia te i galetes que jo rebutjada educadament amb l'excusa d'una suposada al·lèrgia (l'episodi de la til·la va ser comentada per tota la família).  Tot i els anys passats, continuava fent-me angúnia entrar en aquella casa. La mateixa tia s'havia anat encongint i encorvant i agafant un aire de bruixa que feia joc amb les teranyines que s'endevinaven pels racons.

Van  passar molts anys. La tia Angeleta  va morir després de passar una grip que se li va complicar. Com tothom esperava va deixar tota la seva fortuna a en Quimet.

Sovint a casa parlàvem de la tia Angeleta i de les seves excentricitats que jo explicava als meus fills com a mi me les havia explicat el meu pare: a mania de fer-se tirar les cartes, aquell llibre de "La Quiromancia antigua y moderna" que tenia a la tauleta de nit, quan posar una escombra cap per avall ostentosament al mig del menjador per fer fugir unes visites no desitjades o quan regava les plantes quan plovia perquè així no li podien posar una multa... i és clar, l'episodi de la til·la...  moltes vegades quan algú de casa feia una cosa estranya o no era gaire polit li dèiem " són els gens de la tia Angeleta". En això havia quedat el record d'aquella bona dona, i en el temor que despertava en mi ella i la seva casa, totes les altres coses quedaven en l'oblid més absolut.

Per això em va estranyar tant, rebre una carta d'en  Quimet que em deia que necessitava vendre's la casa i havia pensat que a mi em podia interessar o potser algun dels mobles o quadres que hi havia.

Hi vaig anar un dissabte a la tarda quan ja començava a fer-se fosc. Estava nerviosa i inquieta, tornar a aquella casa era com fer un viatge en el túnel del temps. La casa estava igual que seixanta anys endarrere, però, és clar envoltada de pisos.
Quan vaig arribar, no hi havia ningú i per un moment em vaig sentir com aquella nena que agafava fort la mà del seu pare mentre trucava a la porta. Vaig esperar una mica, el Quimet no venia, vaig decidir empènyer la porta, estava oberta i no vaig tenir cap dificultat per entrar. Tot estava a les fosques. Una petita claror procedent del menjador guiava els meus passos. Morta de por, com abans, vaig pujar les escales. Les portes del passadís tancades, com sempre, donaven a l´ambient un aire de misteri. Aleshores la vaig veure a ella, estava dreta al fons del corredor i em mirava com si m´estigués esperant. Una suor freda com el gel em saturà i tota la por del món envaí el meu pobre cos que em pesava com un plom. Res  a veure amb aquells terrors infantils. Això era por de veritat. I el pitjor de tot era que sentia que una força que no podia dominar, em feia avançar lentament  cap a la tia Angeleta que m´estava esperant. La tenia tan a prop que podia veure les arrugues de la seva cara pàl·lida i la mirada una mica expectant. Llavors vaig perdre els nervis i un crit esgarrifós sortí amb força de la meva gola, mentre topava violentament amb el mirall....