Remei III

Va arribar setembre. Jo encara esperava que em truqués per explicar-me com havia anat el viatge. Però no ho va fer. Aleshores vaig ser conscient que havia perdut una oportunitat única, però ja no hi havia res a fer.

El vaig tornar a veure el dia de Reis a casa la Cristina, tots dos havíem anat a portar els regals als nens. Va estar amable amb mi però fred, cap referència al viatge, ni a Rayuela, ni a Sant Joan... segurament ho havia oblidat tot.

Per què no hi vaig anar? Què hauria passat si hi hagués anat? Aquestes preguntes van començar a obsessionar-me i passava nits senceres sense dormir imaginant què hauria passat.

 Sincerament, no crec que el Marc i jo ens haguéssim fet nòvios, no crec ni que hagués pensat mai en mi en aquest sentit. Però aquell viatge m’hauria obert la finestra  a uns aires nous, uns aires que no es respiraven gens en aquell racó de món on jo vivia, on tot era mesquí i resclosit. Aquell viatge m’hauria fet conèixer gent interessant, m’hauria obert portes a nous ambients. I, sobretot, hauria trencat aquella imatge de bona filla que em lligava com una cadena als meus pares... I això sí que m’hauria anat bé!

Però no hi vaig anar i vaig continuar la meva vida de sempre. Les amigues es van anar casant. Un parell de vegades algun  noi  em va anar al darrera, potser si no hagués conegut el Marc hauria pogut sortir amb ells, però la seva companyia em decebia tant en comparar-la amb el Marc que els vaig anar esquivant i després ningú més em va tornar a tirar els trastos.

Aleshores la mare es va posar malalta i van venir uns anys grisos...

Després de la mare, es va morir el pare i em vaig quedar sola.

Amb el temps un record dolç va anar ocupant l’espai del dolor. I tot d’una em vaig adonar que ja no era la pèrdua del pare el que no em deixava dormir a la nit, era una altra mena de dolor, un sentiment somort que m’anava rosegant per dins.

Els primers dies estar sola era un privilegi: podia llegir mentre dinava, podia deixar els plats per rentar, ningú em deia res si em treia les sabates al mig del menjador. Al principi, després del dolor, totes aquestes coses eren com una conquesta, un signe de llibertat. Però després que ningú més entrés en aquella casa era com una bufetada, feia mal. Si deixava el diari tirat a terra, me’l trobava allà mateix l’endemà... De cop no tenia sentit cuinar, per què havia d’embrutar cassoles i plats per a mi sola? Menjava qualsevol cosa: pa amb embotit, un iogurt, o menjava directament del pot. Els dies de festa em llevava molt tard, o molts diumenges ja ni em llevava, els passava dormitant.

Rarament quedava amb ningú, les amigues de sempre tenien les seves famílies, les seves obligacions, podien enraonar una mica amb mi quan ens trobaven pel carrer. Alguna vegada quedava amb la Lluïsa, una companya de feina, per anar al cinema o per anar a fer el vermut un matí de diumenge. De vegades, algú em convidava a dinar o fins i tot a anar a passar el cap de setmana a la platja... però no n’hi havia prou.

Vaig començar a parlar sola, a explicar-me a mi mateixa les coses que no podia explicar a ningú.

Un dia, quan travessava el carrer nou per anar al tren, vaig sentir un lament agut. Em va semblar el plor d’una criatura. Era un gatet. Quan el vaig veure tremolant, tan sol i indefens, no vaig poder evitar agafar-lo i portar-lo a casa. Aquell dia vaig arribar tard a la feina.