L'últim replà II

Quart primera

Sota l’atenta mirada de la Teresa que l’observava des de la finestra, l’home gras va baixar de l’ascensor. Era un “buidador de pisos”, la seva feina consistia en comprar a preu de saldo pisos sencers que els seus propietaris necessitaven buidar en un temps rècord: fills que es venien el pis del pare acabat de morir, vells que anaven a viure a una residència, gent que deixava un pis massa car per anar a viure en un de molt més econòmic... Les situacions eren diverses però els resultats força semblants: la gent apressada per desfer-se dels mobles i estris acumulats durant anys , els venia per molt pocs diners. A més tot el gremi de compradors estaven en contacte i oferien preus similars...

Així, amb la perspectiva de fer un bon negoci, l’home va prèmer el timbre del quart primera. Quan va veure que obria la porta una vella va somriure alleujat, normalment eren més fàcils d’entabanar.

La Roser el va fer passar al gran rebedor que estava com la resta de la casa ple de trastos. Tenia la cara plena d’arrugues i uns ulls vius i intel·ligents que miraven aquell home amb curiositat. Caminant lentament, lleugerament encorbada i arrossegant els peus el va portar fins el menjador. Des d’allà va començar  a ensenyar-li els mobles i els objectes que creia més interessants. Però aquell individu s’ho anava mirant tot amb un posat de perdonavides, volia fer creure que li estava fent un favor si comprava tot aquell bé de déu d’objectes. La Roser intentava explicar-li’n les característiques  però ell no se l’escoltava, a la fi va fer la seva oferta:

-      1.500 € per tot el lot, és el que li puc oferir...

La Roser es va quedar glaçada. No sabia què li podia oferir aquell home però havia suposat que seria molt més.

-      Però això és molt poc...

-      Vostè mateixa, s’ho pensa i ja em dirà alguna cosa... jo només li puc oferir això, no hi ha res de valor.

La vella no va dir res, no valia la pena. El va acompanyar  fins a la porta en silenci.

“Res de valor”, no es podia treure aquestes paraules del cap, mentre menjava a la taula del menjador envoltada de trastos. S’hi havien fet tants dinars alegres en aquell menjador: catorze, quinze fins a vint persones... sovint havia de demanar a la Teresa una taula auxiliar perquè hi cabessin tots. On celebraria l’any que ve el Nadal?

Poc abans d’acabar el dinar va trucar-li la filla i poc després el fill. Volien saber com havia anat amb el comprador i s’oferien per portar ells les negociacions. Sentir la seva veu la va reconfortar. Podia comptar-hi, i estava resolta a deixar que ho arreglessin ells.   

A mitja tarda va venir un altre “buidador”. El nou era un home era més jove i més simpàtic Era xerraire, semblava culte i educat,  s’ho mirava tot encuriosit , i escoltava amb amabilitat les explicacions de la dona. Però finalment la xifra que va oferir no va ser gaire més generosa.

-      1.800 € si hi afegeix la calaixera.

-      Però i les butaques isabelines? –va gosar preguntar la Roser.

-      Senyora, no són isabelines: són alfonsines i n’hi ha per tot arreu, no tenen cap valor...

-      I el teatrí?- va insistit ella.

-      Això jo no ho toco, però no crec que aquesta andròmina tingui gaire valor. És el típic teatrí de Seix i Barral que hi ha a moltes cases antigues...

-      No, i ara! és molt més antic. Era del meu pare i del seu germà...

-      Tant se val, jo això no li puc comprar. –va tallar-la impacient l’home- potser algú altre pot interessar-s’hi. Jo ja li he fet la meva oferta...

La Roser va comprendre que no valia la pena discutir amb ell i el va acomiadar.

-      D’acord, deixi que ens ho pensem, ja li diré alguna cosa.

-      Molt bé, senyora, bona tarda.

Un cop sola, es va deixar caure a la butaca del menjador. Estava cansada, molt cansada. Deixar el seu pis li estava costant més que no es pensava.

Des que tenia dos anys hi havia viscut, ara en tenia vuitanta cinc...  Va tancar els ulls, empassant-se les llàgrimes. Havia pres una decisió i sabia que era la correcta: no podia viure més, sola, en aquell pis tan gran. A grans mals, grans remeis; mai havia estat partidària d’amagar el cap sota l’ala.

L’olor de pols i de resclosit omplia la casa i afegia un punt de sordidesa a un panorama  prou desolador: tot el menjador, la sala i la galeria eren plens de piles i piles de les coses més diverses agrupades amb un cert ordre lògic: joguines i nines velles, peces de porcellana, copes, gots, llibres, claus i eines mig rovellades, roba vella, barrets,  quadres, capses de postals i cromos, antigalles de tota mena moltes de les quals no recordava que tenia... Si era dur deixar tot allò enrere, encara ho era més veure potinejar totes aquelles coses estimades per mans estranyes.

Si s’ho pogués endur tot... però això era impossible, eren massa coses i no hi havia lloc on ficar-les. Amb un sospir va anar mirant l’estesa que l’envoltava, era com si la seva vida sencera estigués desplegada a terra a la vista de tothom. Els seus llibres, que  l’havien acompanyat tota la vida, que li havien encomanat el mal del lletraferit, on anirien a parar? Els llegiria algú més o restarien oblidats en un racó fosc d’un llibreter de vell? El teatrí del seu pare, quantes vegades hi havia jugat! Què se’n faria? Una andròmina havia dit aquell home!

Es va aixecar de la butaca, es va apropar a la taula i amb molta tendresa va acaronar-lo. No era un teatrí Seix Barral,  era molt més antic. Li havien portat els Reis al seu pare i al seu germà quan tenien 13 o 14 anys (els números no eren el fort de la Roser però va suposar que seria cap allà 1900...). Era de fusta, tenia la grandària d’un televisor gran i estava molt ben conservat: la boca del teatre, el coverol de l’apuntador, la draperia, el teló, els bastidors, les bambolines, les tramoies, els attrezzos, un munt d’escenografies complertes... tot es conservava molt bé. El que ja no estava en tant bon estat eren els personatges, és clar hi havia jugat tant... Va cercar una escenografia i la va muntar amb precisió: eren la reproducció exacta de l’òpera Aïda quan es va representar al Liceu a principis del segle XX.

Per un moment es va veure en aquell mateix menjador quan era una nena. Va tornar a sentir el pes de les trenes, el tacte aspre del davantal i la impaciència per escoltar el truc alegre del seu veí. Gairebé cada tarda el Paco pujava al pis de la Roser. Jugaven a moltes coses: a vestir les seves nines amb retalls de roba que sobraven dels vestits de la mare, a explicar-se pel·lícules amb tots els ets i uts... Però el que els agradava més era el teatrí. No sempre els permetien jugar-hi perquè estava molt ben guardat. Però de tant en tant els hi deixaven jugar i llavors començava  tot un ritual gairebé religiós: primer s’havia de treure l’embalum del quartet on es guardava, posar-lo amb molta cura damunt la taula amb un cartró a sota per no fer-la malbé, treure-li el drap que el cobria i portar la capsa dels decorats. Després venia el moment més decisiu: decidir quin escenari compondrien, de vegades trigaven molta estona en decidir-ho, les possibilitats eren moltes i totes molt seductores: Aïda, el bosc encantat, Faust, don Juan Tenorio, un paisatge nevat, un jardí japonès... quants arguments per jugar i deixar córrer la imaginació! Un cop decidit es muntava meticulosament aguantant amb agulles d’estendre els elements més delicats. De tant en tant es permetien fantasies i la donzella mora apareixia en el jardí japonès, o Madame Butterflay es passejava per l’Alhambra. Cadascú agafava un personatge i el feia moure i parlar representant l’escena. De vegades copiaven situacions de les pel·lícules que ell havia vist i que li agradaven tant, feien un aiguabarreig d’històries i s’ho passaven d’allò més bé fins que arribava el moment de guardar-ho tot. Llavors feien el procés invers amb la mateixa meticulositat  que havien tingut per muntar-lo mentre decidien quina història  representarien la propera vegada. 

Quin temps! Si pogués tornar-hi ni que fos uns minuts!

Engrescada la Roser encara va muntar un parell més d’escenes, eren les que li agradaven al seu nét. Amb ell també havia passat estones divertides jugant amb el teatrí, però era diferent perquè el nen acostumat a la televisió, es cansava de seguida de muntar decorats. El nen? Ara ja era tot un home! Com passava el temps!

Lentament va endreçar els decorats i el teatrí i se’n va anar a dormir. Per un dia que no sopés no li passaria res, no tenia gens de gana. Potser havia d’haver fet cas a la filla i no quedar-se a dormir en el pis, tal com estava era com dormir en una parada dels Encants... Però volia allargar una mica més aquell comiat.

Arrossegant els peus, va travessar el llarg passadís on tantes vegades els seus fills havien jugat a futbol. Esquivant embalums, va obrir la porta de la seva habitació, els mateixos mobles que li havien regalat quan es va casar, el santcrist al capçal del llit, el mateix mirall... S’hi va mirar, era ella la vella que reflectia? No podia ser, no se sentia així. Però al cap i a la fi, ara ho veia clar, això era la vellesa: un mirall ple d’esquerdes.

A poc a poc es va posar el pijama i es va ficar al llit.Demà trucaria als fills per explicar com havia anat amb els compradors. Millor que se’n cuidessin ells de tot plegat.

Quin silenci! Tot i l’estufa encesa un calfred li va recórrer el cos.Si encara hagués tingut uns altres veïns! la pobre Teresa no feia cap mena de soroll, només quan tenia alguna visita se sentien veus i feia molts anys que no en tenia. Tan sols el soroll dels cotxes que baixaven pel carrer Balmes trencava aquell silenci. Potser el pitjor de la soledat era aquella quietud que es ficava al moll de l’os. 

Abans d’aclucar els ulls va tornar a pensar en el Paco. Què se n’hauria fet? Seria viu encara? Com li hauria anat la vida? I amb aquets pensaments es va adormir.

Va somiar que era aquella nena rossa que jugava amb el  teatrí del pare i se sentia l’heroïna de totes les històries.

Fi