Por I

-Aquesta tarda anirem a veure la tia Angeleta- digué el meu pare- i el cor em féu un salt com em passava sempre que anàvem a Sant Andreu a veure-la.   

Suposo que  el que m´impressionava era l´antic casalot, ben conservat, que era l´herència que li va correspondre  en morir els avis.  

Quan trucàvem a la porta ja em feia esgarrifar el soroll de cadenes i forrellats que abans no s‘obria  ens dedicava, com una simfonia que el que menys semblava era una benvinguda.  Però quan la tia apareixia, el seu somriure i els escarafalls que feia ens volien fer creure que s´alegrava molt de veure´ns.  Sempre ens feia passar al menjador, que era gran i lluminós perquè donava a un pati ple de testos  amb flors que amagava un inquilí que no vaig tardar gaire  a descobrir. Era una tortuga. Jo no n´havia vist mai cap de debò i em va encantar jugar a fer-li amagar les potes i el cap, cosa que feia al més mínim  contacte.

La tia feia poc que havia enviudat, s`havia casat  amb el que llavors en deien un bon partit, ja que tenia unes quantes finques que li permetien viure amb comoditat.  La tia l´anomenava pel cognom, cosa que m'intrigava molt, i d´ell només recordo que quan em veia el primer que feia era posar mà a la butxaca i treure-la plena de caramels.

Com que el meu pare era advocat i a més treballava en una notaria va cuidar-se de tots els assumptes legals corresponents. Mentre berenaven  el meu pare posava la tia al corrent dels seus assumptes. Jo jugava al pati i  aprofitava per jugar  amb les pedretes i les flors, també  feia enfadar la tortuga...

En aquell temps jo devia tenir set o vuit anys i  aquella casa tan gran em produïa una sensació de malestar difícil de classificar.    A l´entrada hi havia un petit vestíbul que   portava al pis superior on hi havia els dormitoris i un passadís llarg i estret amb portes, sempre tancades, que a mi em recordaven el conte d´en Barbablava  i  quan hi passava  no podia dissimular una esgarrifança.

Aquell dia em vaig arriscar  i desafiant una por morbosa que  m´estava dominant, hi vaig pujar corrents. Em vaig trobar davant  d'una porta tancada que vaig obrir tremolant mentre se sentia el grinyol d'unes frontisses poc lubricades. El cor m'anava a cent, l'habitació feia olor de patxuli i naftalina i estava a les fosques, només lluïa   una petita llàntia d´oli damunt de la calaixera que donava a l´estança un aspecte fantasmal. Aixó  i la por que jo portava a sobre em van fer abandonar i vaig baixar les escales  com  si m'empaitessin tots els dimonis.

El pare i la tia continuaven enraonant i, encara que a mi em semblava que se'm notava la malifeta, ells no em van ni mirar quan vaig entrar al menjador.

Vaig trigar molts dies a tornar-ho a intentar, però la curiositat era més forta que la por i al cap d'unes setmanes vaig tornar a pujar. Aquell dia l'habitació no feia por amb la llum que entrava pel balcó, però si  feia  com una mena de respecte, perquè jo no n´havia vist mai cap d´igual. El llit tenia sostre i quatre columnes que l´aguantaven, amb cortines als costats que permetien una total intimitat.  La calaixera  amb l'escaparata de Sant Antoni amb dos rams de flors artificials, un a  cada costat, tenia la llàntia encesa, com l'altre dia i estava plena de petxines de totes mides i colors fent diferents dibuixos sobre el marbre blanc. 

Satisfeta la meva curiositat  ja no tenia res més a fer que sortir corrents, no fos cas que m´haguessin trobat a faltar. 

La casa guardava  un altre secret del que no he parlat.  Era el colomar.  Al fons de la cuina hi havia una porta, sempre tancada, que donava a una habitació molt gran que no tenia sostre i era per on entraven i sortien una munió de coloms que allí feien la seva vida. Mai vaig saber si comerciava amb ells o si sols eren un passatemps per  fer-li companyia. 

El record que m´ha quedat d´aquell temps, per damunt de tot, era la por de trobar alguna cosa terrible darrera d´alguna d´aquelles portes tancades i la meva por. 

El meu pare havia acabat totes les gestions de l´herència i va decidir que ja no calia anar tan sovint a Sant Andreu. Ens vam acomiadar afectuosament i quan la tia va tancar la porta el meu pare va dir  "no tornarem" i en efecte, així va ser.