Remei I

Per l’escletxa de la persiana feia estona que entrava una mica de llum, no gaire, però n’hi havia prou per poder veure el desgavell que m’envoltava. Un got amb un cul d’un cafè amb llet pretèrit, em feia arribar la seva olor agra des de la tauleta de nit. Piles de diaris i revistes es disseminaven per tota l’habitació creant ombres fantasmagòriques...  La roba bruta, apilada darrere la porta, amb aquella claror tan minsa semblava un home ajupit, potser a punt d’atacar-me...  

Però no em venia d’aquí el malestar.

Mandra, tristesa, por... que difícil és trobar paraules als sentiments. I quina falta hi fa?

Encara sentia aquell pes al pit que no em deixava respirar bé. Encara se’m negaven els ulls per qualsevol cosa.

D’esma vaig mirar el despertador: dos quarts d’onze, Sant Joan, no feia falta llevar-se. No ho faria.

Dormir, només volia dormir. No tenia ganes de fer res més.

Vaig tancar els ulls, però el neguit persistia i no podia agafar el son.

Sentia el parrupeig del colom que voltava pel menjador, deuria tenir gana. La gata em rascava la porta perquè volia entrar... “Deixeu-me, avui no em penso moure del llit!”.

Va sonar el telèfon, el vaig deixar fer fins que va callar.

M’hauria de llevar. Hauria de posar ordre a aquell desori, netejar... però em feia tanta muntanya... Només de pensar-hi m’agafaven tots els mals. I de fet, per què ho havia de fer?  Ningú no em vindria a veure.

El telèfon altre cop.

Quina pau quan per fi callava!

Em vaig posar de costat, encongint les cames, ben tapada amb el llençol, com si aquell tros de roba em protegís del món. Tant de bo em despertés  protagonista d’una vida diferent... Això deia sempre la mare: Quan et despertes  tot és possible, qui no et diu que el que creus que és la realitat no és més que un somni.

Pobra mama! Sempre fent volar coloms...

Des del llit mirava el sostre. Necessitava una bona mà de pintura. Les taques i les esquerdes feien un dibuix que em vaig entretenir una estona en desxifrar.

Quina voldria que fos la meva vida?  La que tenia no, és clar: viure sola en una casa rònega i bruta amb un colom i una gata al jardí. Passar els dies cuidant animals abandonats. Treballar en el mateix hospital des de feia trenta anys... Qui voldria una vida així? Una existència buida i grisa. Per viure una vida així no feia falta llevar-se... No pensava fer-ho.

Em vaig mig endormiscar però el soroll de les piules no em deixava agafar el son, Sant Joan...

Quants anys feia, d’aquella revetlla? No ho sabia ni comptar. Ajaguda ben quieta amb els ulls tancats, semblava que podia tornar com si res a aquella nit

.