L'últim replà I

Quart Segona

Com cada dia la Teresa es va despertar quan encara era fosc. Tot restava en silenci trencat pel degoteig d’una aixeta llunyana. Un dolor somort però insistent li resseguia tot el cos: el clatell, l’esquena, els ronyons, els genolls... ja no recordava el temps en què no li feia mal res.

Per uns segons es va deixar endur per la  mandra. No tenia ganes de llevar-se, però a la fi, disciplinadament, ho va fer. No li calia: feia anys que s’havia jubilat i no hi havia cap mena d’ocupació especial que l’estigués esperant. De fet no l’esperava res ni ningú, però malgrat tot seguia uns rígids horaris que li havien inculcat de ben petita. El papà li havia ensenyat que les persones decents matinaven i així ho faria ella tota la vida.

A dos quarts de set ja havia esmorzat i acabava de fer el llit. Després va fer una mica de neteja. No va trigar gaire, la majoria d’habitacions eren tancades i només la dona de fer feines del moment (no li duraven gaire perquè mai no estava contenta amb com netejaven i les engegava) hi entrava de tant en tant.

Vivia en un pis de l’Eixample de Barcelona, un d’aquells pisos senyorials, modernistes,  amb un llarg passadís, sostres alts amb motllures de guix i moltes habitacions. A diferència dels altres de l’escala, el seu era un pis molt fosc: no per falta de llum natural sinó perquè tenia els balcons i les finestres tancats i barrats per impedir que hi entrés la pols. Al vespre la foscor encara era més notòria ja que les bombetes que hi tenia eren de 25 watts i amb prou feines feien la claror d’una espelma. Segurament feia olor de resclosit i de refregit, però  la sentor de naftalina ho impregnava tot i tapava qualsevol altre aroma. La decoració no s’havia modificat des de feia 70 anys: mobles antics, molt ben conservats, gerros, figures i figuretes per tot arreu, quadres de totes les mides amb marcs recarregats i a les parets un paper tan antic que no s’acabava de veure quin dibuix tenia. En aquest escenari havia viscut gairebé tota la vida, primer amb els papàs, des de feia ja un munt d’anys sola.

Un cop treta la pols i escombrat, va anar al quarto de l’escala. L’única gràcia d’aquella habitació era una finestra que permetia observar qui entrava i sortia de l’edifici. D’altra banda era una cambra bastant petita però atapeïda de mobles: el primer que es veia en entrar-hi era un quadre, pintat a finals del XIX per un pintor desconegut, que mostrava una nena en una platja fosca,  jugant a la sorra sota la vigilància de la mare (totes dues vestides amb faldilles llargues i barrets de palla); a sota del quadre una mena de sofà ( cama turca l’anomenava ella) que era on dormia; una taula camilla  just sota de la finestra amb dues cadires de boga i al darrere un armari gran de fusta de noguera amb un mirall a la porta, que es veia des del replà (permetent així comprovar si era o no era a l’habitació en aquell moment); al costat de la taula una mena de prestatgeria on s’hi guardaven catàlegs i revistes antigues, damunt de la qual hi havia un esquirol dissecat agafant  una pinya; una gran capsa de costura completava el conjunt. Des de feia anys era allà on dormia i passava totes les hores del dia. La seva  habitació de tota la vida era molt més gran i bonica i tenia una finestra que donava a un pati interior.  De fet podia haver triat qualsevol de les estances del pis assolellades i espaioses per “fer-hi vida” però preferia tenir-les tancades i dormir en la màrfega  d’aquella cambra més petita i humil. Ella deia que era per no haver de netejar tant. Hi havia un altre motiu més poderós, però ella no n’era conscient.  Com la majoria de coses que ocupaven la seva vida mai no tractava d’analitzar-les, no estava per històries. 

Va encendre l’estufa de butà, es va asseure prop de la finestra i es va posar a fer mitja. Feia jerseis per a la parròquia, jerseis per a nens acabats de néixer.  Al cap d’una estona una fiblada a l’esquena la va fer aturar. Aquella tarda havia d’anar altre cop a l’ambulatori i li cantaria les quaranta al metge: li havien de  fer unes plaques i receptar-li antiinflamatoris i calmants. Aquell metge no en tenia ni idea, no li havia dit que deixés de fer mitja? S’havia de ser ximple! Què tenia a veure la mitja amb el mal d’esquena? El que necessitava eren unes pastilles més fortes i fer-se unes plaques per si tenia una desviació. I si no li feia cas faria un escrit de reclamació i...

El soroll de l’ascensor la va distreure dels seus pensaments, segurament aniria al seu replà: la veïna de davant, la Roser, se n’anava a viure amb la seva filla, i aquells dies hi anava molta gent a comprar-li les coses... però l’ascensor es va aturar al segon. La Teresa va parar l’orella, era molt estrany que a aquelles hores algú anés al segon pis, potser l’Antònia estava de baixa i havia sortit un moment, l’altre dia feia mala cara... però l’hauria sentit baixar... Per més que ho va intentar, no va poder esbrinar qui havia pujat.

Va tornar a fer mitja. No creia que s’hi trobés bé, la Roser, amb la filla, segurament discutirien tot el sant dia perquè era molt tossuda i la filla també. Quina dona! es  llevava  tard i es passava el dia llegint i fent mots encreuats, en resum: fent el gandul!... a més res no li semblava bé,  quan li ensenyava un jerseiet sempre hi trobava pegues... I també deia que fer mitja li feia mal d’esquena... quina mania!   
    

Va mirar el rellotge, tres quarts de deu, la rentadora ja deuria haver acabat. Lentament va deixar la mitja sobre la taula i va anar cap a la galeria. En el passadís feia fred però en sortir a la galeria es va quedar gelada. Tan ràpidament com a poder va estendre la roba vigilant  que no li caigués cap peça al pis de sota perquè l’ultima vegada li havia caigut una mitja i per poc li perden, aquest jovent és tan despistat!

Quan va acabar, va tornar ràpidament a la minsa escalfor de l’estufa. A sobre la taula, al costat del jersei a mig fer, hi havia la carta del Patronat. Va tornar-la a llegir:

Apreciat senyor/a

En la darrera revisió tècnica efectuada en l’edifici del  carrer Còrsega 127, s’han detectat alguns desajustos estructurals que afecten el conjunt de l’immoble. Per tal de resoldre aquest incident i evitar problemes més greus, un inspector tècnic passarà pel seu domicili en els propers dies per fer un informe detallat  de l’estat general de l’edifici i programar les obres necessàries per solucionar el problema.

Si vol consultar qualsevol aspecte, estem a la seva disposició en el telèfon de les nostres oficines centrals.

Atentament

Enric Cases

President del Patronat

La Teresa va rellegir la carta amb pànic, això volia dir soroll, pols, enrenou i sobretot un augment del lloguer. Hauria de trucar al Lluís a veure què en pensava.

Quants mals de cap! Potser en el fons feia bé la Roser anant-se’n...

Va tornar a la mitja mentre escoltava “Ràdio Estel” i, com cada dia, es va endormiscar una estona. El soroll de l’ascensor la va fer eixorivir. Aquest cop sí que es va aturar al seu replà. En va baixar un home gras. Deuria ser el de l’anunci que li havia dit la Roser... Si fos d’una altra manera aquella dona, ella podria fer-li costat i aconsellar-la... però no, era molt seva i no li explicava res. Ni que ella fos una xafardera!        

Quan l’home gras se’n va anar ja eren quarts d’una. Sense pressa, es va aixecar de la cadira i va anar a la cuina a escalfar-se el dinar. Com sempre l’havia fet el dia abans per avançar feina. Se’l va menjar allà mateix, a la taula de la cuina (el menjador feia anys que no es feia servir). Què li hauria ofert aquell home a la Roser?, segurament no gaire, no tenia res bo. Ella sí que tenia coses valuoses! I els mobles, el papà sempre deia que eren molt bons, segur que si se’ls volgués vendre n’hi donarien un grapat de duros... Però no ho faria mai, el papà s’havia mig barallat amb la tieta per quedar-se amb el menjador dels avis...

Va rentar el plat i el got que havia fet servir, a l’olla encara quedava una mica d’estofat que es menjaria per sopar, i es va anar a ajeure una estona.

Amb els ulls tancats, va rumiar el que deia la carta.  Què  volia dir allò de “desajustos estructurals”? va mirar l’esquerda del sostre, semblava que s’hagués fet una mica més gran, o potser només s’ho imaginava... Quan li costaria la broma? Quines penques tenien els del Patronat! havien de respectar el lloguer antic per llei, però des de feia uns quants anys no paraven d’apujar les taxes. Primer havien pintat la façana: van apujar el lloguer; després van posar l’ascensor (ella ja s’hi va negar, però no hi va haver res a fer): van tornar a apujar el lloguer; van canviar les canonades: altre cop van apujar el lloguer... Se les empescaven totes per cobrar més, on anirien a parar? Si l’apujaven molt més, ella no podria pagar-ho... i què faria llavors? Anar a una residència? Quina? Quant li costaria?

No valia la pena amoïnar-s’hi, ja deia el papà “Déu hi faci més que nosaltres”. Primer de tot havia de trucar el Lluís, a veure què podia passar. Demà li trucaria per treure’n l’entrellat. O millor al vespre, quan tornés de l’ambulatori.

Li va costar una mica però finalment es va adormir. Al cap d’una estona roncava suaument amb la boca oberta.

Des de dalt del moble, l’esquirol se la mirava sorneguer.  Era la mateixa mirada que tenia quan encara era viu i, des de la seva gàbia, va ser testimoni de la seva petita història d’amor. Aleshores ella era força jove, encara que amb la mentalitat de l’època tothom la considerava una solterona, i l’Enric era un vidu de quaranta-vuit anys. Dir que la Teresa se’n va enamorar com una adolescent no seria prou exacte. Aquella Teresa de trenta i molts anys que sempre havia viscut sota la tutela del pare, sense amigues, amb un desconeixement total del món, es va bolcar en aquella relació amb tota la seva ànima, amb una força abassegadora. Els sentiments d’ell no eren tan clars, i probablement el pare no anava gaire desencaminat en atribuir-li altres interessos. Però el cert és que l’Enric i ella feia gairebé cinquanta anys s’havien abraçat i besat furtivament en aquell mateix sofà, com a les pel·lícules que el papà no li deixava veure, i ella havia estat feliç com mai més havia tornat a estar. Tot va acabar de cop, bruscament, brutalment. Li van segar la il·lusió d’arrel.

Feia temps que la Teresa havia esborrat aquell episodi de la seva memòria. Va ser massa dolorós. No ho volia recordar. Ara ja no.  No valia la pena. Al papà no li havia agradat aquell home, deia que només la volia pels diners. Ella va plorar i suplicar, però finalment va haver de sotmetre’s a la seva voluntat, com sempre, com feia encara ara.

Va tenir una oportunitat de venjança i la va aprofitar, encara que ella mai no en va ser conscient: quan el seu pare era vell i malalt, lligat a una cadira de rodes. 

De tot això feia tant de temps...

Cap altre home va voler tornar-la a besar.

Ara era vella i estava sola. Només el Lluís, un cosí que vivia a Tarragona, la trucava de tant en tant i li donava algun consell. 

Roncava suaument amb la boca oberta, sota la mirada sorneguera de l’esquirol.

I l’aixeta del lavabo tornava a degotar...