Semblances

La perruquera és una dona que fa goig. Ja ha complert els cinquanta, és esvelta i va ben arreglada. Els cabells, és clar, els porta molt ben cuidats: un tall una mica atrevit, el color rogenc amb metxes juganeres... no du gaire maquillatge, el just per ressaltar la  bellesa dels ulls, les ungles fetes a la francesa....  Es cuida i es nota. Ben segur que no resulta invisible com diuen que succeeix a les dones a partir de la cinquantena...  

Està acabant la feina.

-          Una mica de cera i ja estarà...

La Neus  mira amb satisfacció els rinxols que li enquadren el rostre. Li fa gràcia la tonalitat lleonada que li han fet. El que no li agrada gens és la seva cara rodona  (cara de pa de ral en deia la mare). No pot sofrir aquestes galtes inflades, aquesta papada que la deixa sense coll... fins i tot els ulls dels quals se sent tan orgullosa, avui els troba inexpressius i babaus (ulls de peix,  pensa).

-          Tens alguna crema bona per a les arrugues?

-          I tant que sí, ara te n’ensenyo una que t’anirà molt bé...

-        Ja que tinc aquesta cara, com a mínim que no tingui arrugues... – enraona en veu baixa, però amb un to una mica provocador.

-          Dona, que té de dolent la teva cara?

-          Que semblo un porquet! – exclama desafiant.

-          Què dius! Si tens uns ulls preciosos, un somriure encantador...

-          Sí, i unes galtes de pa torrat.

-          De pa torrat? No ho havia sentit mai, ha, ha, ha, tens cada cosa. Però si ets molt bufona. Ara això sí, et sobren uns quilets, has de vigilar amb les calories...

-          Com si fos tan fàcil! Tu perquè ets prima de mena, només cal veure’t.

-          Escolta, que a mi em costa molt mantenir-me en el meu pes: m’estic de menjar moltes coses. Sense anar més lluny, fa anys que no tasto la nata i mira que m’agrada... Dos dies a la setmana a l’hora de dinar vaig al gimnàs, camino els diumenges... Ja ho deia ma mare “per presumir s’ha de patir”.

La Neus rep aquestes paraules com si la bufetegessin.

-          És que jo no tinc voluntat, començo un règim dilluns i dijous ja l’he deixat....- es queda una estona callada – de vegades penso que m’hauria de cosir la boca: així no podria menjar i no diria tantes bestieses... que de vegades només parlo per ficar la pota.

-          Quines idees, mare meva! – li ensenya amb el mirall com ha quedat el pentinat per darrera- T’agrada?  

-          Sí

-          Doncs, apa!

La Neus s’aixeca, intentant com sempre no mirar el  mirall que reflecteix el seu cos rabassut i malgirbat, ha arribat a ser una experta en l’art d’esquivar miralls. I mira que n'hi arriba a haver per tot arreu!

El pentinat que li han fet encara accentua més la rodonesa del seu aspecte. Si anés vestida de blanc semblaria un ninot de neu: el cap rodó, el cos rodó, els braços i les cames gruixuts... El greix s’acumula en tots els racons del seu cos. Sembla com si algú l’hagués inflat amb una manxa: els dits de les mans, els braços, el cul, les cames... Per acabar-ho d’adobar és un tap de bassa.

Surt de la perruqueria pansida, però a mesura que camina es va escalfant per presumir s'ha de patir...ha, el que s'ha de tenir és pasta! si no en tingués poc presumiria aquesta creguda... sempre sortint de la capsa, segur que no penca tan com ella.. Anar al gimnàs a l’hora de dinar! és clar, no ha de fer el dinar per a tota la família ....sóc ben burra d'haver parlat d'això amb ella, no n'aprendré mai, aquesta és com totes: pontifiquen, s'exclamen, proven dietes i més dietes, però totes estan primes i tenen molta pasta: gimnàs, massatges, liposuccions...

 Va caminant cada cop més empipada pel carrer . I com més li creix l'enuig més li creix la gana, un desig immens de menjar una cosa dolça.

Amb mala consciència entra a la pastisseria per comprar uns croissants, però veu uns pastissets de nata i canvia d’opinió.

No val la pena amoïnar-s’hi: ja no ve d’aquí.

S'emporta el paquet amb la intenció d'asseure's a un banc de la plaça i menjar-se els pastissets tranquil·lament. L'olor del pastís la calma, anticipa el moment en què lleparà lentament la nata deixant-la fondre sense presses... Oblida la perruquera i tota la colla. Arriba a la plaça i veu un banc solitari si asseu amb  il·lusió,   però quan està apunt d'obrir el paquet, el plor desesperat d'una criatura l'atura. És una nena que ha caigut del tobogan. S'aixeca per ajudar-la, però la mare ha corregut més que ella. Torna a seure, i observa l'escena. No sap perquè aquella nena li resulta tan familiar...

 - Quantes vegades t'he de dir que no vagis als tobogans? mira que ets patosa!

--Em fa molt mal, mama- la nena no para de plorar amb la boca oberta, té els dos genolls pelats i la sang li taca els mitjons i les sabates
- És que no t'has d'enfilar, això et passa per no fer-me cas. Sempre caus, filla meva sembla que tinguis un imant... és clar sempre badant... Qui et manava a tu enfilar-te al tobogan?
- És que volia fer com la Sussi..
La Sussi, deixa-la estar, és un cavallot... i a més és molt més àgil que tu. És clar si és una ploma, si s'entrabanqués enlloc de caure volaria..En canvi tu, pobreta, tu caus com un sac de patates. I a siobre de pesada és patosa...

-No ploris, ja està. - li neteja la ferida a la font- ja no surt sang, vinga anem a comprar un gelat de xocolata i nata?

La nena somriu.

- I em compararàs xuxes també?

-Sí, bonica, i tant, vinga no ploris més. I un altre dia no t'enfilis tan amunt, seu aquí i juga amb la sorra.

La Neus de cop se n'adona de qui li recorda aquesta nena, s'aixeca i llença el pastís a la paperera.