Impossibles?

        A la casa del costat de la tia Angeleta hi vivia un matrimoni gran amb un fill que llavors deuria tenir uns vint i cinc anys. Es deia Joaquim però tothom li deia Quimet. Era un noi espavilat que de seguida va veure una oportunitat amb aquella dona que semblava abandonada de tothom. Però hi havia algú altre que havia tingut la mateixa idea.  Unes nebodes, filles d´una germana, la tia Agnès, que es feien esporàdicament i que llavors se´ls va despertar l´estimació que tenien per la seva tia. La van anar  veure i la van convèncer que ja no tenia edat per viure sola i que elles estaven disposades a anar a viure amb ella i donar-li tot el suport que necessitava. Treballaven a casa, cosint camises d´home. Necessitaven una màquina de cosir, i justament n´hi havia una, en molt bon estat en una d´aquelles  habitacions, on també hi havia una post per planxar, planxa i tot el que, en aquell temps es feia servir. Tot semblava que anava prou ...

-Aquesta tarda anirem a veure la tia Angeleta- digué el meu pare- i el cor em féu un salt com em passava sempre que anàvem a Sant Andreu a veure-la.    Suposo que  el que m´impressionava era l´antic casalot, ben conservat, que era l´herència que li va correspondre  en morir els avis.   Quan trucàvem a la porta ja em feia esgarrifar el soroll de cadenes i forrellats que abans no s‘obria  ens dedicava, com una simfonia que el que menys semblava era una benvinguda.  Però quan la tia apareixia, el seu somriure i els escarafalls que feia ens volien fer creure que s´alegrava molt de veure´ns.  Sempre ens feia passar al menjador, que era gran i lluminós perquè donava a un pati ple de testos  amb flors que amagava un inquilí que no vaig tardar gaire  a descobrir. Era una tortuga. Jo no n´havia vist mai cap de debò i em va encantar jugar a fer-li  amagar les potes i el cap, cosa que feia al més mínim    contacte. ...

La perruquera és una dona que fa goig. Ja ha complert els cinquanta, és esvelta i va ben arreglada. Els cabells, és clar, els porta molt ben cuidats: un tall una mica atrevit, el color rogenc amb metxes juganeres... no du gaire maquillatge, el just per ressaltar la   bellesa dels ulls, les ungles fetes a la francesa....   Es cuida i es nota. Ben segur que no resulta invisible com diuen que succeeix a les dones a partir de la cinquantena...   Està acabant la feina. -           Una mica de cera i ja estarà... La Neus   mira amb satisfacció els rinxols que li enquadren el rostre. Li fa gràcia la tonalitat lleonada que li han fet. El que no li agrada gens és la seva cara rodona   (cara de pa de ral en deia la mare). No pot sofrir aquestes galtes inflades, aquesta papada que la deixa sense coll... fins i tot els ulls dels quals se sent tan orgullosa, avui els troba inexpressius i babaus (ulls de peix,  ...

Aquell dia va ser diferent des de bon matí. No va venir la mare a llevar-lo, ni tampoc el pare. Va ser la tieta Pili qui ho va fer.     - La mare és al hospital, ha de néixer el teu germanet.- No li va dir res més. Ell tampoc no va preguntar. La tieta Pili no semblava que hagués fet gaire biberons, el Gerard el va trobar massa calent i amb pocs cereals i no se’l va acabar. Tampoc no li va fer les formiguetes a l’esquena quan el vestia, ni li va deixar olorar el pot de la colònia...  segurament tenia pressa i estava atabalada. A l’escola bressol el Gerard va estar neguitós i ploraner tot el matí. Li van dir que no es portava bé: va mossegar dos nens i li va abocar tot una galleda de sorra a un altre. Aquell dia es va quedar a dinar. Hi havia llenties, no li agradaven i en va menjar poques. Tampoc no va dormir bé la migdiada. A les cinc van venir-lo a recollir el seu pare i dos tiets. -       Vinga campió! Anem a veure la mare i el...

Quart primera Sota l’atenta mirada de la Teresa que l’observava des de la finestra, l’home gras va baixar de l’ascensor. Era un “buidador de pisos”, la seva feina consistia en comprar a preu de saldo pisos sencers que els seus propietaris necessitaven buidar en un temps rècord: fills que es venien el pis del pare acabat de morir, vells que anaven a viure a una residència, gent que deixava un pis massa car per anar a viure en un de molt més econòmic... Les situacions eren diverses però els resultats força semblants: la gent apressada per desfer-se dels mobles i estris acumulats durant anys , els venia per molt pocs diners. A més tot el gremi de compradors estaven en contacte i oferien preus similars... Així, amb la perspectiva de fer un bon negoci, l’home va prèmer el timbre del quart primera. Quan va veure que obria la porta una vella va somriure alleujat, normalment eren més fàcils d’entabanar. La Roser el va fer passar al gran rebedor que estava com la resta de la c...