Lukothanatos

 

     La doctora Recasens va penjar el telèfon tremolant.

     Des que havia sortit l’entrevista a la televisió, no havien parat d’insultar-la i amenaçar-la. Per la xarxa circulava un vídeo demencial que la comparava amb els nazis. El mateix Papa de Roma havia fet referència al seu fàrmac en la benedicció urbi et orbe del dia de Nadal... I, el fet que més la preocupava, el govern republicà dels Estats Units, davant de la pressió dels grups creacionistes i conservadors, havia presentat el cas davant el tribunal de la Haia per prohibir-ne la comercialització.

Es sentia amenaçada personalment ella i la seva família, mai no s’hauria pogut imaginar que el fanatisme de la gent arribés a aquells extrems. El laboratori li havia deixat clar que, encara que no se’n prohibís la fabricació i comercialització, no continuarien endavant amb el projecte si no es calmaven els ànims, tenien por d’una campanya de boicot contra els seus productes.

      Portava molts anys darrera d’aquell projecte, gairebé trenta. Se’n sentia mare, el considerava un èxit personal, tot i que hi hagués al darrere el treball d’un grup de científics de diverses disciplines, perquè  la iniciativa havia estat exclusivament seva. Per més que el volguessin denigrar, per més que l’ataquessin personalment estava orgullosa del seu treball.

      Un incident, més ben dit, una persona,  havia influït molt en la decisió d’iniciar la investigació en aquells termes.

—Creu de debò que la recerca de la immortalitat serà útil a l’espècie humana?

      Aquesta pregunta etzibada amb una certa agressivitat  pel doctor Alexandros, un eminent oncòleg, la va desconcertar. Es trobaven en un congrés internacional i ella havia presentat una ponència en companyia d’altres col·legues de l’equip d’investigació sobre senescència cel·lular de la Universitat de Harvard.

—Immortalitat? Qui ha dit que estiguem fent una recerca en aquest sentit? — havia respost enutjada .

—Digui-li com vulgui però investigar sobre la senescència cel·lular té com objectiu allargar la vida fins a límits insospitats...

—Li recordo que les nostres investigacions es centren en els  processos tumorals i...

—No ho dubto, però també sé que la lluita contra l’envelliment, l’obtenció d’aquella font de l’eterna joventut i de la immortalitat que ha somiat la humanitat des de fa segles, és un objectiu de molts laboratoris que esperen trobar la gallina dels ous d’or. — Va fer una pausa i mirà la doctora directament als ulls —Sí, no m’estranya que s’inverteixin tants diners en aquest projecte, aquesta troballa seria sens dubte infinitament rendible. Però dubto molt que portés felicitat a la gent.

—Felicitat! Diners! Estem en un congrés científic, nosaltres no treballem amb conceptes com ara goig o dissort, ni tampoc rendibilitat, nosaltres som científics! —Es va acalorar i va estar a punt de perdre els papers.

       Per sort en aquell moment,  l’oportuna intervenció del doctor Helsen sobre els processos associats a la formació de tumors va desviar el tema de debat.

         Però l’Anna, la doctora Recasens,  no podia deixar de pensar en aquell pocasolta i en  què havia volgut dir. Potser perquè havia de reconèixer que investigar en aquell camp, al marge del repte que suposava, era també la seva manera de sentir que estava contribuint al progrés de la humanitat. I aquells conceptes d’eterna joventut i immortalitat alguna vegada, no confessada, havien sortit en els seus somnis.

       No va haver d’esperar gaire en poder discutir d’aquell tema amb el mateix doctor Alexandros perquè a l’hora del cafè se li va apropar . Era un personatge singular, semblava el prototipus de savi distret que tantes vegades es troba en la literatura des que la imatge de l’Albert Einstein, escabellat i fent llengotes, omplia samarretes i cartells.

—Disculpi’m si l’he molestada d’alguna manera, doctora, no era la meva intenció.

—No m’ha molestat. Bé, sí que ho ha fet... és que no acabo d’entendre la seva intervenció, no sé on vol anar a parar. No serà un d’aquests fonamentalistes religiosos que condemnen la manipulació de les cèl·lules mare i de qualsevol investigació en aquest sentit...?

—No, li ben asseguro que sóc el més agnòstic  dels ateus...

—Aleshores no puc entendre quina objecció pot  fer a la nostra recerca.

—Jo no m’oposo en absolut a la seva recerca, només faltaria, estic segur que les seves investigacions seran cabdals en la lluita contra el càncer. El que jo discuteixo, al que jo m’oposo és a la recerca de la “immortalitat”.  La meva és una postura filosòfica, ja li vaig dir. Però al cap i a la fi en un primer moment científics i filòsofs eren una mateixa cosa, oi? No li sembla del tot necessari que els científics no deixin de banda la filosofia ni l’ètica en els seus plantejaments?

— Sí, i tant que sí. I quins són els seus plantejaments filosòfics, si es pot saber?

       L’Alexandros va esbufegar, com si hagués de fer un enorme esforç per resumir el seu pensament:

—Els meus plantejaments filosòfics... No és fàcil resumir-los. Vejam, al marge de la incomprensió absoluta sobre el sentit de l’existència, el desconcert que em produeix la imbecil·litat humana, el misteri de com una mateixa espècie pot produir  un Vicenç Ferrer i un Adolf Hitler (per posar uns exemples simples), l’absurd tràgic que la meitat del món es mori de gana i l’altra meitat pateixi per l’obesitat...

—No cal que  continuï, no vull deprimir-me.

—Ja veu per on vaig, oi?  Al marge d’aquests misteris i molts d’altres... crec que la ciència ha de servir per millorar la vida de la gent. Ho ha fet, sens dubte: fertilitzants, vacunes, mesures higièniques, augment de la longevitat, control de la natalitat, teràpies de fertilitat, transplantaments.... tot plegat ha fet que la gent, com a mínim les persones del món desenvolupat, tingui més control sobre les seves vides i , presumiblement, més felicitat.

—Hi estic d’acord, quin problema hi ha, doncs ? No creu que en l’hipotètic cas que s’aconseguís allargar la vida de les persones gairebé fins a l’infinit, que ja li dic que no és l’objecte de les nostres recerques, no seria un èxit per a la humanitat?

—Sincerament, no. Les persones som animals, som mortals, és la nostra naturalesa, lluitar contra això és inútil i absurd. — Va fer una pausa i continuà.— Crec que hi hauria una conquesta que sí que seria un gran èxit, permetria acabar amb molt sofriment i donar dret a decidir, llibertat, en definitiva... i no és, precisament la conquesta de la immortalitat, més aviat el contrari.

—Què vol dir?

—Mort i vida són les dues cares d’una mateixa moneda i no es pot concebre l’una sense l’altra. Com a biòloga ha de saber-ho... Si hi ha vida abans de la mort, aquesta no s’ha de veure com una fatalitat, sinó com una conseqüència lògica. —Va sospirar i la va mirar obertament als ulls —Moltes vegades el problema no és la mort, sinó la vida...

        Llavors va sonar el seu busca, i el doctor es va allunyar, fent un gest amb la mà  deixant l’Anna pensativa mentre acabava el seu cafè.

        Aquella conversa va ser determinant.

L’Anna va donar moltes voltes a les paraules de l’Alexandros. “Moltes vegades el problema no és la mort, sinó la vida”. Entenia perfectament què volia dir. Li va venir al cap la trista lluita per l’eutanàsia de Sampedro, que feia pocs dies havia acabat, i la sordidesa del seu desenllaç... Era paradoxal que un gos tingués dret a una mort més digna i dolça que una persona.

         Però més enllà de les postures integristes i intolerants contra l’eutanàsia, entenia la dificultat de legislar en un terreny tan complex, sobretot per no deixar la porta oberta a possibles abusos, a assassinats encoberts...

       Poc a poc, una idea va anar adquirint solidesa en la seva ment. D’aquesta idea va passar a les hipòtesis i a plantejar els termes de la recerca. Sabia de la dificultat que tenia el que es proposava, dificultat científica, ètica, legal... Però de fet totes les grans conquestes de la humanitat havien tingut unes dificultats semblants.

       En un principi  gairebé ho va fer en solitari, amb escassos recursos. Primer a Harvard amb una minsa beca, sense el suport de cap laboratori important i si comentava amb algun col·lega l’objecte de la seva recerca  veia en la seva mirada escepticisme i censura. Anys després, amb l’eufòria de la independència de Catalunya, es va traslladar a Barcelona on, gràcies l’augment de recursos destinats a I+D, la recerca va prendre una gran embranzida i l’actitud de la comunitat científica va canviar radicalment. Finalment  la Federació Mundial d'Associacions pel Dret a Morir es va posar en contacte amb el seu equip i li van donar suport, la qual cosa va significar una sorprenent dimensió mediàtica, de vegades difícil de gestionar. I ara, a punt de començar a comercialitzar el producte, irònicament, enlloc de reconeixement se sentia en perill.

         Però la por i l’angoixa que li produïen aqueles reaccions no podia apagar un sentiment d’enorme satisfacció. Recordava la seva àvia, els últims anys des que li van diagnosticar l’Alzeimer, recordava  els seus pares... Tant de bo haguessin tingut la Lukothanatos  a mà, haurien evitat els patiments inútils, la decadència imposada, viure la pròpia vida com una condemna...

           Si en un moment la humanitat havia pogut domesticar l’entorn on vivia, si s’havia aconseguit el descens de la mortalitat infantil, el control sobre la maternitat, l’allargament de la vida, l’envelliment en millors condicions... ara, finalment,  podria triar lliurement el moment de la pròpia mort.

          No tot el mèrit era seu, el coneixement de la seqüència completa del genoma humà, el projecte ENCODE, les investigacions posteriors sobre el comportament de determinats gens, van contribuir decisivament en l’èxit del seu treball. Gràcies a tot plegat, havia pogut dissenyar una pastilla, més ben dit un model per fabricar pastilles diferents, personals i intransferibles, que només podria causar la mort a cada persona concreta. Una mort tranquil·la i indolora.

      Els detractors deien que era una irresponsabilitat donar un fàrmac com aquell indiscriminadament, que la immaduresa de la gent podia provocar moltes morts innecessàries causades per foteses com el primer desengany amorós, la pèrdua de la feina etc. Curiosament ho deien els mateixos que defensaven la lliure possessió d’armes. I segurament tenien raó, en un cert sentit, però qui podia jutjar els motius d’una altra persona? Qui podia dir que un fet concret era una fotesa? No era molt més perillós que els governants dels països més poderosos del món disposessin d’armes atòmiques que podien destruir la vida en el planeta en qüestió de minuts? Quina maduresa havien demostrat els que van construir la central nuclear de Txernòbil o  Fukushima?

L’Anna ho tenia molt clar: la possibilitat de poder triar el moment de la pròpia mort, dolçament i sense dolor, era un privilegi que fins ara tenien només uns quants afortunats que disposaven de la informació suficient com per poder adquirir determinats fàrmacs, i caldria veure fins a quin punt l’experiència havia estat tan indolora com creien. Ara, gràcies a ella, estaria a l’abast de tothom.

Potser la pressió dels intolerants, de l’església, dels integristes, impediria la comercialització de la Lukothanatos. Però no dubtava que en el futur seria comercialitzada amb èxit.

           Estava segura que les generacions futures li ho agrairien i li sabrien reconèixer el mèrit.

          Com es temia, la producció i comercialització de la Lukothanatos es va paralitzar, el tribunal internacional va dictaminar una moratòria de deu anys, i quan aquests anys van passar ningú va voler moure el tema.

            Però la Lukothanatos, finalment,  va acabar fabricant-se  i utilitzant-se regularment. No pas com havia somiat la doctora Recasens. Coses del destí, una comissió de congressistes nord-americans que cercaven un mètode més humanitari per aplicar la pena de mort, va redescobrir la Lukothanatos i van considerar que era l'opció més barata i indolora. De manera que, a mitjan del segle XXI, es va institucionalitzar la seva utilització en quinze estats de manera altament satisfactòria.

             Per sort l’Anna Recasens havia mort uns anys abans. Dolçament.