La teoria de la bel·ligerància

La Txú va escriure les últimes paraules amb un somriure de satisfacció. Finalment havia acabat el treball. Es va imaginar defensant-lo en el congrés, discutint amb els col·legues, argumentant... sabia que no tothom estaria d’acord amb les seves conclusions.

Va respirar fondo i decidí sortir a caminar per la platja, volia airejar-se una mica. Encara trigaria  a fer-se de nit. L’olor del mar la va vivificar, la platja era deserta i el mar, argentat, semblava un immens llac. Es va asseure en una roca ficant els peus a l’aigua.

El tacte aspre de la pedra li va recordar el dia en què va descobrir la cova. Aquelles figures pintades a les parets, tot just entrevistes amb la lleu llum de la llanterna, la van impressionar vivament. Una esgarrifança,  que no era només de por, la va recórrer de cap a peus. Havia buscat un amagatall segur on no la poguessin trobar els seus amics, però no va imaginar, ningú ho havia imaginat mai, que darrera d’aquelles espesses bardisses s’hi trobés una cova tan gran i molt menys que estigués decorada per aquelles pintures vermelloses i negres: mans, cavalls, siluetes dansant... Va estar uns instants contemplant aquelles formes fantasmagòriques sense poder moure’s ni deixar de mirar-les, sense comprendre què significaven. No va poder estar-se de posar la seva petita mà sobre una de les mans de la paret, molt més gran que la seva, però només va resistir uns segons el contacte amb aquella empremta,  el tacte fred i humit de la pedra li va fer una angúnia estranya i va sortir corrents i cridant del recinte.

La descoberta va ser un gran esdeveniment, tot el poble va acompanyar-la. Van venir estudiosos de molt lluny per investigar les pintures, els treballs van durar anys.

Aquell dia va despertar-se el seu interès per la història.

El cel s’havia enrogit  i a l’horitzó va aparèixer una lluna  gairebé rodona. Aviat seria fosc i el cel s’ompliria d’estels. Un sentiment de pau la va envair, va tancar els ulls, va murmurar  unes paraules i va deixar que els seus pensaments fluïssin lliurement, fins que va deixar de pensar en res. Amb la ment en pau se sentia en comunió amb el mar, la terra, l’aire... formava part d’un immens univers, unida a totes les generacions passades i futures que s’havien preguntat i es preguntarien el mateix que ella... però aquells interrogants no li causaven angoixa, entendre no era el més important quan el seu batec era el del cosmos sencer.

Després d’us moments més de meditació, es va alçar i va emprendre el camí cap a casa. Ja era fosc del tot, però la lluna plena il·luminava el seu camí. Abans d’entrar va mirar el cel i no va poder deixar de sentir-se aclaparada sota la immensitat d’aquell sostre estelat.

Tot estava en silenci, la família dormia. Mentre es preparava el sopar,  els seus pensaments tornaren al seu treball d’investigació. I més enllà, revivia tots els anys dedicats a estudiar i investigar. Les diverses campanyes arqueològiques, que van començar essent gairebé una nena en aquella cova mateix... li havia costat tant tenir paciència! Dies i dies excavant, de vegades per no res, i quan es trobava alguna peça calien moltes hores per netejar-la i treure-la en perfecte estat. Però l’emoció quan sorgia una troballa decisiva, era immensa, no es podia explicar...  Conèixer el passat, la història dels avantpassats ajudava a entendre una mica més el present.

Quan va trobar la cova el que més va sorprendre a tots va ser la conclusió dels estudiosos: aquelles pintures no eren obra de l’home modern sinó dels iopecks, uns homínids que havien conviscut durant centenars d’anys amb la humanitat. Pensar que uns éssers no-humans havien pogut pintar unes figures tan boniques li semblava impossible i obria la seva ment a les fantasies més diverses.  Potser per això va dedicar la seva carrera a estudiar aquella etapa prehistòrica i en especial les possibles “cultures”  iopecks. 

Quan va començar a estudiar se’n sabia ben poca cosa, els mètodes amb que es dataven les restes arqueològiques no eren gaire exactes. I els recursos que es tenien es dedicaven a investigar els orígens de la cultura humana, lògicament.

Però en pocs anys es van multiplicar les descobertes, cada vegada  hi havia més vestigis d’aquells altres homínids: pintures, assentaments, eines, petites escultures... tot plegat evidenciava una capacitat de simbolització semblant a la humana i era gairebé segur que posseïen el llenguatge... Se sabia que els iopecks tenien una aparença semblant als humans, si bé eren  d’ossos més lleugers i una cavitat cranial més petita. Fins i tot semblava que havien tingut una influència molt positiva en el desenvolupament de la civilització, semblava que els primers que van conrear vegetals i domesticar animals havien estat els iopecks. La causa de l’extinció d’aquella espècie era un dels misteris que encara no tenia una resposta definitiva. Però el cert és que s’havien extingit feia uns 20.000 anys.

Justament, la investigació de la Txú i els seu equip es va centrar en aquest aspecte i ara era hora d’exposar les seves conclusions al món: tot indicava que una epidèmia, possiblement d’origen víric, havia acabat en pocs anys amb tota l’espècie, ja molt afeblida per  les dificultats de viure en climes extrems. Els canvis climàtics sobtats, un sistema immunitari afeblit per una alimentació inadequada, també hi hauria contribuït. El fet que en altres moments de la història les epidèmies haguessin fet desaparèixer poblacions senceres d’humans, avalava la hipòtesis, a més de les moltes evidències de les restes òssies .

Fins aquell moment la teoria que tenia més adeptes era la de la bel·ligerància. Ja les antigues llegendes que li explicaven de petita en parlaven. Però la Txú no la podia compartir, li semblaven històries de la vora del foc.

Quan en unes excavacions d’un antic assentament es van trobar un enterrament iopeck d’un individu de menys de deu anys amb una punta de projectil en una vertebra, la teoria de la bel·ligerància va adquirir força, tot i que alguns arqueòlegs, la Txú entre ells, creien que es tractava d’un accident de caça. Però uns anys després es van trobar altres individus iopecks, aquest cop adults, amb restes de projectils incrustats en els seus ossos. L’argument definitiu per als defensors de la teoria de la bel·ligerància foren unes pintures rupestres que  mostraven iopecks enfrontant-se a altres iopecks amb armes a la mà... Tot i que la Txú pensava que podia tractar-se d’una cerimònia per afavorir la caça, d’una mena de dansa ritual, molt poca gent de la comunitat científica estava d’acord amb aquest idea.

A la Txú totes aquestes descobertes la desconcertaven i l’esgarrifaven.

Recordava la cara de l’àvia Mur mentre explicava l’antiga llegenda, dominant com ningú l’art de la declamació, tot el cos al servei del que estava explicant:

“Fa molts i molts d’anys, quan el món era ple de gel i els homes primitius havien de defensar-se de les bèsties més salvatges, hi havia uns éssers semblants a les persones, els caps rodons, vivien en coves i en petites cabanes que fabricaven amb pells i troncs dels arbres. Al voltant del foc formaven les seves famílies i elaboraven les seves eines. Eren àgils i intel·ligents, feien música, pintaven i esculpien figures sagrades en honor dels esperits... però aquells caps rodons tenien la llavor del mal dins del seu cor, desafiaven els esperits amb actes de supèrbia i violència... i en més d’una ocasió van fer servir les armes contra els seus germans, enlloc de contra els animals que caçaven. Els esperits van enviar-los diverses senyals perquè canviessin d’actitud, però tot va ser debades i un dia aquella violència va arribar a l’extrem d’organitzar una mena de batuda general d’un clan contra un altre. Van morir desenes d’individus de cada clan. Cap desastre natural havia causat una mortaldat tan gran. Aquelles batudes es van multiplicar, fins i tot li van donar una paraula per definir-la: “guerra”.  Veient els déus que la seva naturalesa era un perill per a la unitat de l’esperit, que la força que uneix tots els elements del cosmos es podia esquerdar perillosament, van enviar-los un llamp que els va destruir de cop a tots... i d’aquesta manera, la humanitat va poder continuar vivint la seva difícil vida fins que el clima va ser més benigne, la terra va ser més fèrtil, van aprendre a conrear-la i van poder crear assentaments més estables”

Aquella història la va colpir profundament, li va fer  passar nits sense dormir. No podia imaginar aquella barbaritat  d’uns homes caçant-ne d’altres, aquella cosa anomenada “guerra” li era incomprensible... Mai no havia sentit parlar d’agressions  entre humans. Es clar que aquells iopecks no eren humans, per molt avançada que hagués estat la seva cultura...  Tampoc després, en els seus anys d’estudi de la història, havia conegut cap episodi que es pogués descriure com una cacera d’un grup d’homes contra un altre. Tot plegat li semblaven llegendes sense fonament.

Per això estava tan satisfeta del resultat de les seves investigacions.  Potser hi havia hagut alguna situació aïllada de bel·ligerància, però l’extinció dels iopecks havia tingut altres causes.

Va acabar-se el sopar, després es va alçar i va posar el plat brut en remull en un cossi, darrere la cortina que separava la cuina de la resta de l’habitacle. Va revisar el nivell d’energia i va decidir  asseure’s una estona a pedalar  la bicicleta per  recarregar les piles. Va revisar el dipòsit d’aigua, si no plovia aviat haurien d’anar-ne a buscar... Després va agafar el plat d’argent que li feia de mirall i va observar la seva cara, com sempre, amb una barreja de satisfacció i de sorpresa. Sense paraules es va dir “Bona nit, Txú” . Tenia el cabell roig i el serrell li tapava el petit front , dissimulant el desnivell fugisser i la protuberància sobre les celles,  els ulls eren clars i somrients, el nas ample, la boca de llavis fins deixava veure unes dents blanques i fortes, la barbeta gairebé no existia... Es va arreglar el cabell i va anar a gitar-se al costat de la seva parella i del seu fill, sobre unes màrfegues al costat de la llar de foc. “Demà serà un gran dia”.